De aquellos polvos esos lodos. Viene de lejos. Pues, la reivindicación separatista de hoy fue iniciada en realidad por el ‘Atatürk catalán, el padre de los catalanistas’, Jordi Pujol; anunciada ya por éste en su primer discurso de investidura de presidente de la Generalitat. Era abril de 1980. El candidato presentó un programa nacionalista, un gobierno y un presidente nacionalistas, para reconstruir su nación. Así de claro, para que no cupieran dudas. País que consideraba agredido en su identidad y en peligro de desnacionalización, por lo que explicó que dedicaría todos sus esfuerzos en la recuperación de lo que a través de los siglos había identificado a Cataluña: la lengua, la cultura y la historia; en definitiva, el sentimiento de pertenencia a una comunidad. Lengua catalana que debía ser normalizada, lo que quería decir -y el tiempo ha confirmado- que debía sustituir a la española, cuanto antes. Nada de bilingüismo. La Constitución puede decir lo que quiera, igual que el Supremo y quién se tercie. «Nosotros a lo nuestro» (en catalán, claro). Ha sido el mensaje implícito. En definitiva, el candidato en su discurso propone renacionalizar Cataluña, que advierte está en peligro de desaparición si no se interviene decididamente. Un discurso nacionalista en toda regla, con todos sus tópicos. El candidato fue elegido. Mas, no fue esto lo sorprendente, sino que le votaran los diputados de la UCD - Centristas de Cataluña. Este hecho, al que entonces no se le captó la importancia que tenía, pues evidenciaba que los diputados de UCD (que luego fue PP) salvo alguna excepción, no tenían ni idea de la perversidad del nacionalismo, cuya secuencia final es, el separatismo. Empezando entonces la lista de errores (que en política -según Fouché- son peores que los crímenes) cometidos por los políticos no nacionalistas con Cataluña… Hoy ya incontables. Consistentes básicamente en concederles privilegios (para que ‘se porten bien’). Sin tener presente que nunca sacian sus fauces, siempre quieren más y más que los demás. Son como el mar, que «cuanto más tiene más brama».
'La grande bouffe' separatista
Palma09/02/24 0:30
También en Opinión
- Ingresa en la UCI una mujer que estaba siendo tratada por la doctora Popel
- Estas son las tres manualidades más originales para regalar el Día de la Madre
- Una compañera de celda de Rosario Porto: «Era la dueña de la cárcel»
- El Consell de Mallorca no descarta limitar la entrada de coches ante la saturación
- En la guarida de los carteristas de s'Arenal
3 comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Ultima Hora
Malemant anam d,história si creim que ses reclamacions seperatistes/nacionalistas de Catalunya començan amb en Pujol
El discurs colonialista castellà és incongruent. Si voleu una Espanya unida, deixau d'atacar als no monolingües. Sou voltros amb el vostre imperialisme castellà qui romp espanya
En Jordi Pujol se va presentar a ses eleccions del 1980 amb un partit nacionalista, un candidat nacionalista i un programa nacionalista... i es vots des catalans li donaren una majoria parlamentària que li permeté sortir elegit president. Eren es mateixos catalans que catorze mesos abans havien votat sa Constitució Espanyola, es mateixos que havien rebut una educació netament franquista, en un país sense llibertat d'expressió ni diversitat i pluralitat de medis de comunicació. Per tant, ningú podrà dir que eren víctimes d'un suposat adoctrinament catalanista sinó al contrari: havien rebut un adoctrinament franquista però sa tradició familiar marca més i a posta votaren un parlament majoritàriament nacionalista català. S'articulista, com a bon nacionalista espanyol, mos vol fer veure el món a s'enrevés diguent que en Pujol volia baratar sa llengua castellana amb sa catalana. Ben al contrari, se tractava de restituir sa llengua catalana i revertir sa castellanització franquista que s'Estat havia aplicat a la brava sense que ningú l'hagués demanada. Durant segles, ses comunitats catalanoparlants han estat tan monolingües com ses castellanoparlants. Allò que es nacionalistes espanyols anomenen bilingüisme ès en realitat una etapa intermèdia dins es procés de substitució lingüística des català pes castellà, programat i executat per s'Estat amb pocs recursos i mals resultats abans des franquisme però amb molts més recursos i més bons resultats durant sa dictadura, amb s'escolarització massiva de sa població catalanoparlant en castellà i s'arribada des medis de comunicació audiovisuals (ràdio, televisió, cine) també en castellà, i posteriorment amb s'immigració massiva de castellanoparlants que no tengueren manera ni ocasió d'assimilar sa llengua de sa població nativa, sinó al contrari: foren es natius es qui s'adaptaren a sa llengua castellana dets immigrants. Aquell projecte d'una Espanya castellana va quedar desbaratat en arribar sa democràcia, amb un canvi radical: ses llengües desjectades durant sa dictadura foren reconegudes oficialment. Durant ses quatre dècades i busques de democràcia, s'inèrcia castellanitzadora s'ha frenat, però encara no l'hem revertida. S'Estat té es deure legal de restablir s'ús normal i tradicional de ses llengües no castellanes a ses comunitats respectives, però fa sa farina blana. Per mor d'això, es mallorquins conscients d'aquesta situació injusta mos veim obligats a fer activisme a favor de sa llengua pròpia, revertint sa castellanització almanco dins es redol de sa nostra vida social. Allò que no hem de permetre de cap manera ès deixar-mos intoxicar pes discurs estafador, farsant i mentider des nacionalistes espanyols com s'articulista. L'hem de combatre de totes-totes i fora manies, fins que els caigui sa cara de vergonya.