Llorenç CapellàPalma01/09/23 0:29
TW
5

L’octubre de 1977, amb motiu de la manifestació a Palma a favor de l’autogovern, Josep Maria Llompart va trencar públicament els estereotips erronis sobre el nom de la llengua parlada pels mallorquins, tot i la irada resposta de la multitud. Va ésser, recordem-ho, força criticat pels oracles socials i de la política. Tanmateix, gràcies a la seva gosadia, la de Llompart, l’opinió majoritària va acceptar allò que era una veritat científica indiscutible, com és ara que el mallorquí és un dialecte del català. Tanmateix, a altres nivells socials i estatals l’obscurantisme persisteix. L’ús de la llengua catalana en el congrés dels diputats, anunciat per Armengol, i el debat tan malèvol com grotesc entorn del nom del susdit idioma, que es suscita interessadament des de l’espanyolisme més ranci, amenaça de convertir-se en el foc més voraç de l’estiu després del de Tenerife.

El primer esquitx de verí va provenir de l’esquerra. En sabem la història. El socialista Ximo Puig, amb el pretext de deixar sense arguments secessionistes la dreta valenciana, va proposar que l’idioma nostrat (el de Guillem de Berguedà, Ramon Llull, Roís de Corella) rebi, en seu parlamentària, la denominació de català-valencià. Evidentment, la proposta ha suposat un regar amb benzina el foc colgat. I les beneitures entorn de la llengua han fet flamarada. A parer del vicepresident de l’Aragó, a la Franja de Ponent, en comptes de català, es parla una altra cosa. Una altra cosa...? Així ho diu, una altra cosa. I José Antonio Rovira, conseller d’Educació del País Valencià, afirma, en relació a una piulada de la Conselleria d’Agricultura farcida d’errors gramaticals, que cadascú té dret a triar l’ortografia que considera més adient. Gabriel Le Senne també ha volgut dir-hi la seva. Entrevistat per Torres Blasco en aquest mateix diari, addueix l’absurd que suposa el fet de renunciar a expressar-se en espanyol en el Congrés quan en aquesta llengua tothom s’entén. És cert...? En tot cas, l’argument fa figa, perquè per a entendre’ns no ens cal cap idioma.

Ni l’espanyol ni el quítxua. Els ases en tenen prou amb un bram. Doneu-me aigua: ihà, ihà! Vull palla a voler: Ihò, ihò! Els socialistes mai no combatran el català com els Caralsoles, sinó amb més habilitat. Com ho ha fet Ximo Puig. Malauradament, la seva proposta, del tot inoportuna, ha estat ben acollida per Francina Armengol. Una vegada més, per tant, cas de reeixir la denominació de català-valencià, l’obscurantisme i la cridòria s’hauran imposat als criteris científics. Recomano a ambdós, a Ximo i Francina, la relectura del manifest de Fabra, Desviacions en els conceptes de llengua i de pàtria. Cal tenir-lo a la tauleta de nit. Recuperem-ne dues frases.

«Les manifestacions de consciència nacional durant l’Edat Mitjana responen al sentiment integral de pàtria». I tot seguit: «L’afebliment i la desaparició del sentit d’unitat coincideix amb el temps de decadència, i no cal dir que la nació que ens governa des de fora, ha procurat –i procura encara– per tots els mitjans, de fomentar i accentuar la divergència entre els països catalans». Ximo Puig, sobretot, n’hauria de fer una lectura acurada. Si volem enfortir i dignificar la convivència, renunciem als subterfugis i comencem a referir-nos a la llengua catalana pel seu nom. Com ens ho indica Fabra. Com ho va fer Llompart.