Climent Picornell11/06/23 0:29
TW
1

Necessit llimones i la llimonera de Son Manrè du més llimones que fulles. Ja que hi som vaig a fer un viatge de carxofes sembrades a una vorera per mon pare ja fa anys. El temps de carxofes té un caire especial, com el temps de cireres (recordau la melodia popularitzada per Charles Trenent i Yves Montand? El temps de cireres la cantaven els comunards de la Comuna de París, és una cançò de l’esquerra francesa: «Quand nous chanterons les temps de cerisses / sifflera bien mieux le merle moqueur. / Mais il est bien court le temps de cerisses...». No cal dir que de totes les carxofes les carxofes negres o morades se’n duen la palma, de març fins a finals de maig és la planta una bona productora i el gust no te comparança amb les altres. Dels poders afrodisíacs que li atribuïen grecs i romans, o durant l’edat mitjana que creien que si les al·lotes en prenien tenien pensaments impropis; conta Horaci que la bella Cynara estesa nua a la platja de Cynaros va ser seduïda per Zeus que després s’oblidà d’ella i pretenent fugir de l’Olimp va ser castigada a ser una flor plena de pues. Els àrabs li digueren al-jarshuf (pal d’espines) qui sap si foren ells que introduïren la varietat negre o si prové de la Provença. Amb un llit de tomàtiga de ramellet rallada i trempada a damunt, les carxofes crues tallades fines i cobert tot d’un bon formatge maonès, són extraordinàries.

De tornada veig al sen Remillo amb un moix damunt les cames. «Sanaren el meu moix i va canviar es miolar. I jo no hi estava avesat, me pareixia un altre, ara ja el conec». Me parla de na Marieta, la seva dona, ja morta: «Nina» li deia a la nostra filla «no sé lo que tenc, però jo ja no som jo». «Jo ja no som jo», pens que és una manera evident de detectar-se un mateix que pateix Alzheimer. Madò Maria Llesta era quinta de la meva tia Apol·lònia que se va tirar dins un pou, amb la mala, o bona, sort de que quasi no hi havia aigua. Se va copejar una mica i el meu cosí, el pintor, hi va baixar fermat amb una corda i, no sé com, la tragué d’allà baix. No ho tornà a provar, morí vella.

«Ai Climent», me diu en Jordi Curro, «Quan sent l’Espanya ‘vaciada’, pens que noltros, a ulls de Madrid, no se’n temen que som la ‘España desbordada’, foravila ple de casetes, forans que arriben a fer feina a la construcció, a fer de pagesos, a cuidar els nostres vells, a fer net a les nostres cases, estrangers i ciutadans que compren cases al poble o es fan xalets a les foranes del poble. Ja no som aquell poble de betlemet i no cal mirar tan prim, no fos cosa no hi vegem! Però és així!»

Me mir, de tornada del bocí, ple de fang i amb roba vella i record ma mare que quan me veia així me deia: «no provis de baixar al poble d’aquesta ‘suerte’ o t’envergaré una mansiula!» Ara que no la tenc, l’enyor i ...no ho agafin com una Captatio benevolentiae per predisposar-los a favor meu, de cap manera, és així i no és cap recurs oratori o literari. Me n’he temut que en general, i també al meu petit poble, el narcisisme està en creixement, com l’obesitat, provocant que els egos siguin cada pic més grassos. Servidor, un home acoquinat, empegueïdor, lleig i trist, mai ha sabut on era el lloc adequat entre una sana autoestima i un pervers narcisisme. Com un ciclotímic he pegat d’una banda a una altra i, refugiant-me en mi mateix, he tornat un home malsofrit i sull. L’amor propi, la valoració positiva d’un mateix, tan necessària per no acabar prenent antidepressius a kilos, ja sigui per estar satisfet del treball que un fa o de l’apariència corporal que un té, mai ha estat de la meva part, és ver que el narcisista té una excessiva complaença amb ell mateix, tanta que, a vegades, mira de destruir els altres. Servidor no passa de ser una animeta, un ‘homoniqueu’ en la categoria que establia un bon amic.