Llorenç CapellàPalma04/11/22 3:59
TW
9

Fabrizia Ramondino ha estat una escriptora italiana notable, compromesa amb els moviments de l’esquerra radical que va generar el Maig del 68. Fabrizia va néixer el darrer dia d’agost de 1936, a Nàpols. Tanmateix, la seva pàtria sensitiva va ésser Mallorca. Son pare, Ferruccio Ramondino, pertanyia al cos diplomàtic i ocuparia el càrrec de cònsol a la Mallorca feixista quan Ciano, aleshores ministre d’Afers Exteriors, va decidir convertir l’agència consolar de Palma en consolat. Els Ramondino residien a Son Batle, prop de Gènova, en un paisatge paradisíac. Tornaren a Itàlia a la darreria de l’estiu de 1943, poc després que Badoglio traís Mussolini i signés l’armistici amb els aliats. Fabrizia n’havia fet set, d’anys. A Guerra di infanzia e di Spagna (Einaudi, 2001) evocaria la seva Mallorca. Escriu: «Mallorca, come chiusa in una bolla di sapone, si trovava fuori dalla guerra. Si trovava fuori dal tempo». Mallorca en una bombolla, fora del temps...!

A Mallorca viuria els seus dies més feliços. La infantesa és la pàtria dels sentits. Evoca els ametllers en flor: «Quando giungemmo all’isola (···) mandorli erano già in fiore». Aquells anys els ametllerars eren una immensa mortalla. La petita Fabrizia no ho podia percebre. Guaitava a la vida. A Son Batle nasqueren els seus germans, Giancarlo i Annalisa. La mare era de família acabalada; el pare, diplomàtic. Ferruccio Ramondino va fer-se soci de l’Arqueològica. Tenia estudis d’orientalística i va conrear l’amistat del Pare Batllori, instal·lat a Palma a partir de 1941. També es va relacionar amb el Pare Munar, de la Real, amb Miquel Ferrà, amb Francesc de Borja Moll. Va interessar-se molt i molt per la traducció que Maria Antònia Salvà n’havia fet, de Pascoli... Tanmateix, sembla que va reclamar al bisbat una relació dels cognoms xuetes. La petita Fabrizia no ho podia saber. Els episodis bèl·lics s’havien traslladat a les terres de Catalunya, a les d’Espanya. Ella no escoltava els motors dels avions italians que bombardejaven Barcelona, sinó el brunzir de les abelles.

Escriuria, més endavant, quan evocava el seu paradís perdut: «Che fortuna! Dio si è dimenticato di noi, e ei ha lasciati qui!» (Quina sort! Déu s’ha oblidat de nosaltres i ens ha deixat aquí). L’amor infantil de Fabrizia va ésser per a la mainadera. Ben segur que era mallorquina, però a les memòries no en diu res de la seva parla, diferent de la dels militars que freqüentaven Son Batle. Tampoc no fa referència a l’escola, probablement de religioses. A les escasses entrevistes que va concedir parla del pare estimat que, de major, la volia bibliotecària. Insisteix en el malson d’una guerra llunyana. Tradueixo: «A Mallorca i a Son Batle la guerra s’havia acabat (...) de manera que els nostres pares no podien imaginar que ens esperés un futur més feliç que el present que vivíem».

Els Ramondino no sempre residiren a Son Batle, també ho feren a un xalet de Portopí. Tanmateix va ésser de Son Batle d’on Fabrizia se’n va portar un feix de bells records. L’any 1979 va retornar a Mallorca, a la seva Gènova. Va recollir baies, fulles, llavoretes. Penyores, en definitiva, del paradís enyorat. Tocant a Mallorca no en sabia res dels rierols de sang, de la terra que guardava cors massissos. Definitivament Fabrizia no havia volgut sortir de la bimbolla de sabó. Moriria a Gaeta, l’estiu de 2008.