0

Quina meravella saber contar rondalles! Avui és prou difícil trobar qui amb tota naturalitat en sàpiga referir. Un amic meu té una gràcia especial per explicar anècdotes, facècies, ‘coverbos’, que en deien antigament. En Cosme Aguiló, de s’Alqueria Blanca (Santanyí), és un savi en matèria de cultura popular, un del millors experts en toponímia i autor de l’Atles Ornitològic de les Illes Balears, un autèntic monument d’onomàstica. Només una persona que, amb sòlids estudis lingüístics, ha trescat el territori de l’arxipèlag, ha recollit de llavis populars informacions de cultura ancestral i de llengua viva és capaç de captar el llenguatge del poble i reproduir-lo. És el que acaba de fer el professor Aguiló amb el recull de Rondalles i llegendes de Santanyí (i algunes de fora terme) (Documenta Balear, 2021). És ver que no totes són santanyineres; per exemple, n’hi ha una, ‘Un pobre a judici’, que la hi va dir en Joan Pons Martí, l’amo en Joan de s’Aranjassa, personatge inoblidable que traüllava pel menorquí barranc d’Algendar.

Semblava impossible que el tresor no s’hagués esgotat després dels aplecs de les rondalles mallorquines d’En Jordi des Recó (Mn. Antoni M. Alcover), les menorquines d’Andreu Ferrer Ginart, les eivissenques de Joan Castelló i d’altres bons recol·lectors. Però la recerca ben feta, amb paciència i informants idonis, sempre sol donar resultats. Cert que n’hi ha qualcunes que coincideixen en part amb altres textos presents a les d’Alcover, avui de bell nou publicades i comentades en edició crítica pel professor Josep A. Grimalt. El mateix Grimalt, autor del pròleg, escriu que un estudi comparatiu amb l’edició d’Aguiló «donarà molta llum sobre la tradició narrativa oral de Mallorca (...) i segurament per a la d’altres territoris». Aguiló estableix un criteri de translació de la veu de l’informador a l’escriptura, que pot esdevenir canònic per a ús d’altres estudiosos; no debades és un mestre en el coneixement dels recursos de l’oralitat i ens en dona mostra en aquest llibre deliciós pel poder del detall, la força de l’anècdota i la riquesa de les paraules.

Un expert en cultura popular, l’escriptor Gabriel Janer Manila ha destacat precisament l’admirable tasca del transcriptor, que fa que «tornem a sentir o imaginar que escoltam les veus –les darreres veus– que les contaren». A la vegada, ens adverteix que és possible que trobem narracions semblants a llocs diferents i llunyans, però allò que les fa ben nostrades és la rica expressivitat del lèxic i els referents geogràfics locals.