Persones pensades

Més acceptada, encara que igualment impròpia, seria l’expressió ‘esser una persona molt llegida’. Això es pot dir d’un escriptor, d’un periodista o d’un bloguer, no de la persona que ha llegit molt. Tret que, com deia un antic catedràtic: «L’important no és passar per la universitat, sinó que la universitat passi per un». És a dir, que les lectures no siguin una mera activitat de passada, sinó una manera de ser interpel·lat, estimulat, inquietat i llegit –ara sí– per elles.

Anàlogament, podríem interrogar-nos sobre si som o no ‘persones pensades’. El fet de només pensar en un mateix està tan generalitzat que ja no es parla d’egoisme, que resulta vulgar, sinó de llibertat, que és cosa políticament correcta. Però aquest pensar en un mateix està molt lluny d’un pensar-se a si mateix: reflexionar sobre allò que som, allò qui som. Pensam en nosaltres com a subjectes de drets i de plaers, però no sobre nosaltres. No estam oberts al propi, a l’autèntic coneixement de nosaltres mateixos.