Halloween i una jove que muda de parlar

Dilluns va ésser Tots Sants, així que Tots Sants queda enrere i ja ens aboquem a Nadal. D’uns anys ençà, la gent de Cort se’n mor de ganes d’encendre les garlandes del carrer. Cas de continuar aquesta tendència, acabaran per penjar-les el juliol, abans de les messes. Gairebé ningú els ho recriminarà, tothom vol festa. Tots Sants s’ha adaptat a l’esperit festiu actual. La notícia d’enguany rau en el fet que, per primera vegada, les vendes dels panellets i rosaris han superat les de llaminadures de qualitat escassa pròpies de Halloween. Una victòria del regionalisme polític...? N’hi haurà que la hi atribuiran, sobretot aquells que consideren que la més genuïna expressió del regionalisme rau en la bona teca. Gabriel Cañellas, en el temps gloriosos del Pepé balear, va aconseguir un mallorquinisme sòlid amb àpats d’arròs brut, porcella rostida i plàtan amb bessons. Clar i català: regionalisme és olla bullent i cullerot. Poca cosa més. Bé, Tots Sants, malgrat hàgim recuperat algunes tradicions que permetran als teòrics del mallorquinisme afirmar que anem en tan bona direcció com el Rei en Jaume, ha posat de relleu l’apoteosi del mal gust i d’una frivolitat evident. Disfresses de cadàvers, xisclets, buu...? Responem a una sensibilitat cinematogràfica, d’imatges digitals, com si allò que passés en realitat fos part d’una ficció creada per al gaudi visual, fins i tot en les qüestions doloroses. La lava és a punt d’envair el cementiri de Las Manchas, a La Palma. Imagino l’angúnia dels veïns; potser en aquest paisatge sepulcral, ara cobert de cendres, s’escenifiqui la tragèdia immensa d’una població que ho ha perdut tot. Paral·lelament, en aquest pont de Tots Sants, el turisme ha desbordat amb escreix les previsions hoteleres de l’illa i el Cabildo s’ha vist obligat a augmentar la freqüència del transport públic que condueix als miradors des d’on es poder fer els selfies més impactants. I per què no s’entreveu entre les flames una calavera o una carota amb llàgrimes de sang...? Tot fa Halloween, Spielberg ho aconseguiria en no res. Halloween s’ha fet un espai en les commemoracions populars a causa del seu caràcter truculent, de manera que els fantasmes, les bruixes i els vampirs van a lloure per places i carrers. És irritant. Però certament els morts tenen a veure amb l’ensurt cridaner, amb la bruixeria. Per allò de treure-li punta a tot, m’acomiado de vostès amb un encanteri real. El fet va succeir en Els Hostalets, la primavera ja llunyana de 1909. A hora foscant, una joveneta va arribar a casa amb un neguit incontrolable. Va ficar-se al llit i va començar a gemegar, nerviosíssima. Entre els pares i els veïns decidiren que allò no era res que pogués guarir la medicina així que, en comptes de cridar el metge, feren venir un curandero. No va trigar gaire; però, en arribar, la malalta ja mostrava signes altament preocupants. No sols s’expressava en un castellà de sarsuela, quan tothom sabia que no era gaire versada en llengües, sinó que després de dir algunes paraules sense sentit, va començar a discursejar amb més bravegera que Maura en el Parlament. Els presents quedaren estupefactes. Comentaven: com d’amagat no festegi un Guàrdia Civil...! Sortosament el curandero va foragitar tanta maledicència. Va preguntar-li què li passava, i ella li va dir que una companya li havia pres un grapat de cabells per a fermar un llimac. I on és el llimac, va voler saber. A tal cuneta, li va respondre la posseïda. Aleshores el bon home va adreçar-se a corre-cuita al lloc indicat, va desfermar el llimac i, de cop, la jove va recuperar la salut i el somriure. I en castellà no hi va tornar a dir ni pruna. Desconec si aquest encanteri pot tenir res a veure amb la castellanització imparable dels darrers temps. Però en podríem fer una prova pilot. Cerquem en les proximitats dels centres de salut, i si trobem llimacs nuats amb cabells comprendrem (amb alleujament) que casos com el de Son Pisà i tants d’altres no són expressió d’intolerància lingüística de l’espanyolisme radical, sinó cosa de bruixeria; de Halloween, potser.