L'entrada al recinte fortificat de la penya Roja (península de la Victòria i cap Pinar, Alcúdia), és un autèntic pas encinglat damunt l'abisme, i sembla que és impossible que el camí continuï a peu pla. La solució tècnica és un pas bastit artificialment sobre la roca natural, en forma de petit túnel o corredor cobert. Aquest pas franqueja l'entrada al món tancat de la talaia de la Penya Roja, un micro-cosmos amb una autèntica fortificació basada en la protecció que oferia la seva inexpugnable situació natural, a l'estil de les bastides medievals o, fins i tot, dels castells roquers.
-Impressionant, Vell Professor, aquest cim de la penya Roja. Ens ha costat arribar-hi, però val la pena! A vostè que li agrada dir i repetir el concepte de paisatge emotiu, aquí deu ser el ‘summum’.
-Sí, és una passada! És un paisatge també carregat d’història i símbol de la defensa del territori. Hi podem afegir, sense cap dubte, que és un paisatge al·lucinant. 360 graus de mallorquinitat, de mediterraneïtat. I tocam amb el dit al cel!! Podem dir, com el poeta Costa i Llobera: «suspès entre cel i terra / sobre l'abisme del mar».
-Uep, aquests versos es refereixen al Pal de Formentor! Bé, te raó, aquí també s’hi escauen la mar de bé. Professor, ens explicarà un poc la història, d’aquest lloc.
-Sí, és clar, és un dels motius de l’excursió que hem fet fins aquí. Heu de tenir present que la major part de dades històriques provenen del llibre d’Àngel Aparicio, gran investigador de les torres i talaies mallorquines. Apuntau la bibliografia: Àngel Aparicio i Pasqual: "El reducte de la Penya Roja", publicat l’any 2001 per l’Ajuntament d’Alcúdia. La talaia de la Penya Roja o, millor dit, la bateria superior de tot el conjunt, se situa a la part alta del puig del mateix nom, dit també penyal del Migdia, a 355 metres d'altitud. És una superfície reduïda, d'uns 4 m de diàmetre, ocupada en part per un enigmàtic canó, anomenat popularment el canó des Moro. La petita esplanada presenta un sòl amb restes d'empedrat i de paret lateral lligada amb morter de calç que configurava una plataforma superior dedicada a la vigilància i a la defensa davant possibles invasors. La vista és espectacular, envoltada de mar, excepte cap al sud-oest: el cap del Pinar al nord-est; cala Solana i la costa retallada a l'est, a més de les llunyanes muntanyes d'Artà; el cap de Menorca al sud-est; el puig del Romaní i la talaia de la Victòria al sud; l'istme de la península de la Victòria al sud-oest; la badia de Pollença a l'oest; i el cap de Formentor com a rerefons, al nord.
Les dades històriques que parlen de la talaia de la Penya Roja es remunten a l'any 1521 -segurament per les condicions especials provocades per la guerra de la Germania-, quan n'era talaier Bernat Martorell; aleshores, s'aprofitaria el lloc de vigilància natural, i els dos talaiers que normalment feien guàrdia, vivien en una humil barraca.
Joan B. Binimelis, l’any 1595, quan descrivia la ribera marítima alcudienca, proposà la fortificació d’aquest punt estratègic, ja que des de la talaia de la Victòria o d’Alcúdia no es controlaven els possibles desembarcaments corsaris de les Caletes del cap Pinar; arriba a dir que seria tan inexpugnable com el castell d’Alaró. Vet aquí el que diu el gran Binimelis: «Segueixen quatre cales que són Solana, Clot, Engolidor i Collbaix, que totes juntes fan una figura com un sinus. Es descobreixen aquestes cales d'una petita muntanya i molt alta, no gaire distant de la Talaia d'Alcúdia, però no les descobreix la Talaia, pel que cal cercar per això algun remei i seria al meu parer que a la Penya Roja que cau davant el Pinar Major, estigués un home de guarda i d'allà descobriria unes i altres i amb un mosquetó les defensaria i perquè aquestes guardes estiguessin allà amb tota seguretat dels corsaris i enemics, s'hauria de trencar un pas estretíssim i molt perillós de pujar que són uns roquissars de la mateixa Penya Roja a la part del mar que amb dos dies de Treball d'un home quedaria remeiat, i llavors quedaria aquella muntanya de penyes altíssimes inexpugnable, com el Castell d'Alaró. I dalt de la dita muntanya anomenada la Penya Roja es fes una barraca o casa per als guardes que tinguessin el càrrec de comunicar els seus focs d'avís a la Talaia d'Alcúdia, i a les de Pollença i de Ferrutx».
L'any 1598 s'aprovà la construcció a la penya Roja d'una torre o, millor dit, fortificació de major envergadura, que fou bastida el 1603; els capitans Pau Bas i Francesc Aixertell, a partir dels criteris de Binimelis, assenyalaren el lloc adequat de la talaia i els diferents elements complementaris: portal d'accés, aljub, forn de bala roja, habitatge i altres.
L'any 1604 es decidí artillar la fortificació amb un o dos canons; sembla que havien de ser de bronze, però, finalment, n’hi hagué un de ferro. Les evidents dificultats de transport de les peces en retardaren el projecte. El 1614, segons algun autor, es transportà un canó de ferro fins al cap del Pinar. Aparicio, sempre documentadament, diu: «Els capitans d’Alcúdia, Antoni Gual i Pau Bas, l’any 1614 , intentaren dur-hi un canó de 18 de gàlib (calibre molt gran). Pareix esser que l’operació no tingué l’èxit desitjat ja que, cap a darreries de 1617 els jurats d’Alcúdia demanaren cinc peces d’artilleria destinada a guarnir la penya Roja».
-Meem, professor, vostè no sap d’on ve l’expressió mallorquina "Me n'afluix»... idò ve d’aquí. Podeu assegurar que el mestre d’obres, quan va sentir el pla de feina i els quatre reals que li volien pagar, obrí uns ulls com el cul d’un tassó i va entimar als capitans: "Me n'afluix, de pujar el canó!».
-Ah, bona broma em feis, però sí, és molt versemblant que aquesta frase tan mallorquina es pronunciàs aquí i en aquella situació! Bé, continuam, perquè puc comunicar-vos que la cosa acabà amb èxit. Resulta que, a la fi, l’any 1630 Pere Ferrer, àlies Gabellí, aconseguí pujar el canó fins a una de les dues plataformes superiors; sembla que és el que encara es troba allà dalt; l'albarà del pagament -canten papers!- diu així: "A Pere Ferrer, Gabellí, per l'escarada que li havem donada per transportar allí on està la peça de la Penya-Roja, 1 lliura, 2 sous. 14 juliol de 1630".
L’estampa del canó abandonat allà dalt ha arribat al coret de la majoria de cronistes i visitants. Joaquim M. Bover, a «Noticias histórico-topográficas de la isla de Mallorca» (1864) esmenta l’indret, amb una referència al tema que nosaltres ara comentam: «En su cima hay un cañon de a 18, y su colocación en este paraje manifiesta el mucho Trabajo que habrá costado a los habitants del país el subir este enorme peso por sitio solo destinado a ser frecuentado de las aves».
L’Arxiduc parla de canons, en plural, com si hi hagués més d’un canó; i així devia ser, un a la plataforma o bateria inferior i l’altre a dalt, a la bateria superior. «La Atalaya de peña Roitxa tiene una ruinosa casita abovedada, un polvorín y un inservible aujub. En la cima de la montaña, por encima de los acantilados se encuentra una batería dotada con cañones de 18 quintales de peso, que no debió costar poco trabajo subirlos a aquel lugar. El torrero vivía en un agujero, una hondonada cercana, en una miserable cabaña, levantada en Cap del Pinar».
Àngel Aparicio rebla el clau: «El que en principi havia de ser una bateria escalonada amb dues plataformes que havien de cobrir uns 140 graus, una d’aquestes capaç per a una peça de 18 i una altra un poc més petita es convertí, per mor de les dificultats per pujar-les, en no res, una petita bateria amb una peceta que només es feia servir per anunciar la presència de l’enemic, ni tan sols per a fer-li por». Certament, hi ha dificultats per identificar el famós canó del Moro de la bateria superior, ja que les peces es degueren canviar diverses vegades. L’any 1653 el virrei Lorenzo Ram de Montoro donà ordre, que executà el caporal Gregori Cladera, de baratar les peces d’artilleria de les torres costaneres, que la majoria eren de bronze, per altres de ferro. L’explicació del canvi de les peces de bronze, més cares, per les de ferro, més barates, és demoledora: «per si acàs los enemics les se’n porten, no sien de tant valor».
L’any 1739, l’important document titulat «Relación de lo que se necessita precisamente reparar en diferentes torres y fortalezas...», aportat per Aparicio, informa que la fortificació «tiene un cañón de fierro de a 6 libras de calibre de mediano peso sin cureña, però hay solo 4 balas de su calibre, se puede proveir de cureña porque se halla en tan estremada altura [que] necessita de arreos para llevarlo». L’any 1809 en un document sobre l’estat en què es trobava l’artilleria de les torres i talaies, no s’esmenta el canó de la penya Roja, encara que, ben segur, hi era. Quan un funcionari d’Hisenda o un militar plantejà posar preu al canó davant un possible pla de substitució o eliminació d’aquests tipus d’artilleria, el responsable degué dir «Me n’afluix!» i afegí: «no vull valorar el canó ... costarà molt més baixar-lo que el preu que en poguem treure en un bon encant».
-Ha, ha, professor, ja hi tornam a ser! Resulta que l’any 1614 digueren "Me n'afluix, de pujar el canó!»... i el 1809, torna-m’hi torna-hi, però al revés: "Me n'afluix, de davallar el canó!».
Com hem reiterat, Àngel Aparicio ha estudiat detalladament la història de l’indret. De fet, durant uns anys, hi hagué una placa amb la història de la fortificació, signada per aquest investigador; llàstima, perquè aquesta placa ha desaparegut. Deia així: «Penya Roja. Alcúdia. Aquest reducte fortificat conegut també com Penya del Migdia i situat a 355 metres d'altura és per les seves característiques arquitectòniques únic a les illes Balears. Fou projectat pel matemàtic Joan Baptista Binimelis (1593) i construït l'any 1603 per ordre del virrei Ferran de Sanoguera. L'any 1604 ja disposava per artilleria d'un petit sacre de bronze. Però no seria fins el 1630 quan s'hi bastiria una peça de gàlib 8 de ferro que ha arribat fins als nostres dies. El primer torrer conegut fou Rafel Mesquida (1604) i el darrer Martí Torrandell (1867). L'armament per a la defensa era l’utilitzat a l'època, espingardes i arcabussos. El 1788 gaudia de dues escopetes. No feia senyals d'avís. Cap a mitjan segle XVIII s'hi construir el forn de bala roja que mai no fou emprat. Quan es va suprimir el cos de torrers, el ram de la guerra el tornà a l'estat que el va traspassar a Hisenda el 25 de juny de 1867. El seu valor de taxació va ser de 525 pessetes. L'any 1975 Icona restaurà l'accés i el camí. El 2000 s'inicià el procés de restauració». Signat: Angel Aparicio i Pasqual. G.E.F.B.
1 comentario
Para comentar es necesario estar registrado en Ultima Hora
És "el pi de Formentor" no un pal ni un bastó ni un palillo, un pi