La batalla de l’11 de maig de 1561 a Sóller i Es Firó

L’exèrcit invasor es dividí en dos; el contingent més gros volia entrar a la vila pel pont d’en Barona, mentre que l’altre cos arribà a Sóller pel carrer de la Lluna i saquejà la vila. Joan B. Binimelis explica aquest moviment tàctic: «Se partiren dits dos esquadrons encaminant-se cada un per una part de la vila deixant en mig lo barranch, i ab desig de sacatjar cada un la sua part de vila; los 700 turcs [sic] prengueren per la part de Binibassí para sacatjar la vila de la part de tramuntana,i Sadfu Array ab los 1.000 turcs, la millor gent, se partí per la part de la mar para sacatjar la vila per la part del mitjorn"

Els sollerics, amb el capità Angelats al capdavant, juntament amb reforços provinents d'altres viles (els de Bunyola, comandats pel capità Ignasi Garcia i els d’Alaró, pel capità Pere de Sant Joan) plantaren cara als atacants i els derrotaren dues vegades, al camp de s’Oca el primer contingent i a Son Avinyona el segon. Destacà també l'heroïcitat de les germanes Francesca i Catalina Casesnoves, les Valentes Dones de Can Tamany, que defensaren ca seva, Can Tamany, i rebutjaren amb decisió l'atac enemic.

Un dels documents importants que registra la invasió turco-argeliana de l’11 de maig de 1561 és el «Llibre de Sentències de la Cort Reial de Sóller»; diu així:« Diumenge, a 11 del mes de maig de 1561. En l’Alba clara desembarcaren 1700 o 1800 moros i turcs amb 23 fustes i galeres eixides d’Alger per a dar salt a Sóller i anaren en Ponent i tornaren de plant en blanc, i tocaren a Eivissa i un dia abans vingué avís al Virrei. I lo Virrei feu eixir los capitans de fora. I lo nostro capità Mossèn Joan Angelats amb manco de dues hores arribà a Sóller i lo dissabte en la nit o diumenge de matinada amb obra de 500 homes, en que hi havia 111 de Bunyola i Alaró, envestiren amb la mitad de dits turcs al Pont de la Mar qui venien del Coll de s’Illa o de les Puntes amb propòsit d’eixir a la Creu i venir lo carrer nou avall. I los Cristians, valerosament envestiren dit esquadró a dit pont de la Mar i romperent-los mataren molts moros encalçant-los fins al coll de s’Illa. I l’altre esquadró de moros prengué per casa de Joanot Palou i arribaren fins a sa Coma i encalçaren moltes dones i capellans qui fugien i saquejaren la vila i l’església i anant-se’n amb dita presa los cristians feriren sobre ells i llevaren-los tota sa presa, mataren molts moros…».

La batalla del pont de la Mar

Com hem dit, una vegada desembarcats, el grup més nombrós d’otomans arribà al pont de la Mar, dit després d’en Barona, des d’on descobriren l’exèrcit cristià. Com els invasors no preveien que ningú els pogués esperar, en lloc de sorprendre el seu objectiu, foren ells els sorpresos. Els corsaris desconeixien el nombre dels efectius cristians i la seva capacitat de defensa, i començaren a disparar arcabussades des del pont, en un intent d’agafar la iniciativa. En aquest moment, el capità tornà de Sóller i comunicà a la tropa que un segon grup de corsaris havia entrat a la vila per l’altre costat i l’estan saquejant. Són uns moments decisius. Diu la «Història del Firó» (pagesesdesoller.com): «Els capitans i els combatents més experimentats tiren junta per veure quina resolució han de prendre. Per por de no romandre enmig de dos focs, el sergent Antoni Soler recomana arremetre contra el grup que tenen al davant, i deixar per més endavant la defensa de la vila. Soler és un veterà combatent dels exèrcits de l’emperador Carles, amb molt de prestigi entre els seus conciutadans, que escolten i accepten la seva opinió».

Amb la decidida envestida dels sollerics, els turcs s’acovardaren i començaren a fugir. Els cristians s’envalentiren i els perseguiren pel camí del Port, l’Horta i el Puig d’en Muntaner fins a Son Avinyona, on mataren un dels capitans (rais) de la tropa invasora. També moriren en aquesta batalla els sollerics Miquel Canals i Nicolau Bisbal. La guàrdia personal del rais fugí cap als vaixells però es trobà amb un grup de bandolers i el seus cans de presa, que els feu front i els dispersaren. Per altra banda, uns 200 defensors seguiren encalçant els moros fugitius pels olivars de sa Figuera, el pla del Port i el Cingle fins a s’Illeta, i en mataren i nafraren molts.

El saqueig de la vila

Noticias relacionadas

El Sepulcre Capitular de la Seu de Mallorca

Más noticias relacionadas

Com hem explicat, el cos d’exèrcit invasor més reduït entrà a Sóller més al nord-est i arribà a la plaça pel carrer de la Lluna. Diu Rullan i Mir: «La iglesia parroquial fue la parte donde los moros se dejaron caer con más furia, como que ofrecía mayor cebo á su codicia. Derribadas las puertas, solamente quedaba por vencer la débil resistentencia de los ancianos sacerdotes mossen Aguiló i mossen Guillem Rotger". Diu Miquel Pons: «Les imatges dels sants foren mutilades a arcabutzades i coltellades». Vicenç Mut insisteix: ‘Tiene la Virgen de la Esperanza cortada una mano’, com també Rullan i Mir: ‘pegaren coltellades en los retaules y figures qui trobaven, com se pot veure en la figura de Nostra Senyora de la Esperanca qui ab una coltellada li tallaren mitja mà, y ab la figura de Maria Santissima (qui ara se troba a un altar de la sacristia) tallaren los dits de la mà y a un minyonet Jesús que aporta en los brasos li tallaren un braç».

La batalla de Son Avinyona

Una vegada derrotat el grup major d’atacants, el capità Angelats i els seus decidiren replegar-se i esperar el segon grup, els saquejadors de la vila, devers Son Avinyona. Pensaven, encertadament, que els saquejadors de la vila retornarien als vaixells fent el mateix itinerari que a l’anada. Així fou: aviat compareixeren els corsaris carregats de roba, diners, joies i gent que havien fet presonera. Aquí s’entaulà la segona batalla, novament amb el factor sorpresa a favor dels mallorquins; aviat, els turcs la donaren per perduda i fugiren cap als vaixells, deixant el botí i matant alguns presoners.

Les Valentes Dones de Can Tamany

Joaquim M. Bover dedica quasi tot un capítol del seu llibret a l'aventura de Can Tamany "Amenazada la casa de Tamany, a tiempo que su propietario Juan Casasnovas estaba combatiendo en la calle de la Luna, por dos turcos de los que se ocupaban del saqueo, sólo había en ella las hermanas Francisca y Catalina, y no pudiendo evitar que uno de ellos, ayudado por su compañero y con el ausilio de un leño, entrase por la ventana en la habitación principal, tomaron la tranca de la puerta, por no tener á mano ninguna herramienta de labranza". Miquel Pons situa aquestes figures, ja miticades: «Les germanes Tamany representen l'esperit de lluita i l’ànsia de llibertat d'un poble endogalat per l'opressió constant i que cada any ho rememora. Les Valentes germanes pertanyen a la galeria de fills il·lustres de Sóller, per mèrits propis i defensa pròpia, i al seu costat el capità Joan Angelats, l'entusiasta arengador de les milícies rurals».

Reembarcament dels derrotats i balanç final

De rota batuda, una part de l’exèrcit invasor ha aconseguit reembarcar i poden salpar poc després del migdia. Mn. Rullan i Mir conta el final: «Una lluvia de piedras despedida con la honda contra las embarcaciones, a tiempo que recibían a bordo los restos de su destrozado ejército, dió fin a la sangrienta lucha del 11 de mayo, en la cual los hijos de Sóller probaron a Occhialí que sabían defender su patria, y castigar a sus invasores. Esta pedrea hubiera sido más prolongada, y hubiera ocasionado mucho daño al enemigo, a no gritar los esclavos cristianos que cesasen en su obra, porque, aherrojados en los bancos de las galeras, eran los que más sufrían los golpes de las piedras»[1].

Es Firó de Sóller: Simulacre de Moros i Cristians

El simulacre de moros i cristians de Sóller que recorda aquesta batalla se celebra el dilluns següent a la Fira, que té lloc el segon diumenge de Maig. Aquest dilluns és conegut amb el nom de "Es Firó». Concretament, se celebra el dilluns horabaixa, a Sóller i al Port, i és un dels moments més esperats de l’any a Sóller. El simulacre comença cap a les 15:30h amb l’arenga i l'oració del capità Angelats, el capdavanter solleric de la batalla, al·locució que acaba amb el crit de «¡A la lluita sollerics!». A continuació, es representa el desembarcament dels corsaris turcs i la batalla entre aquests i els habitants de Sóller. El simulacre recrea diversos episodis, iniciats amb l'alarma que sona per avisar de la presència de vaixells enemics; en segon lloc, els corsaris intenten desembarcar a la platja des Través, on són rebutjats pels locals després d'una dura lluita. Seguidament, els corsaris desembarquen a la platja d'en Repic, mentre els del poble es repleguen al Pont d'en Barona, on hi ha un nou enfrontament. La representació continua amb un altre grup que simula les tropes corsàries que entraren al poble i el saquejaren, procedents d'un altre front de desembarcament; finalment, aquestes tropes són derrotades pels cristians victoriosos de l'anterior batalla, que són alertats de l'existència d'aquest segon grup de turcs. Després de la victòria final, el simulacre acaba amb el discurs d'acció de gràcies del Capità Angelats i l'homenatge de la població als seus herois. Segueix la processó de retorn de la imatge de la Mare de Déu de la Victòria a l'església de l'Hospital i la desfilada de les carrosses de personatges històrics, presidides per la de les 'Valentes Dones'.

Els escenaris de la batalla són diversos: Pont de la Mar, coll d’en Marquès, camp de s’Oca, camí de la Mar, pla de n’Avinyó, camí des Ginjoler. El Monument, als afores de Sóller, a la carretera del Port recorda la batalla; data de l’any 1961, quart centenari de l’esdeveniment i és obra de Pere M. Pavia. A les cases de Can Tamany, una casa rural a prop del camí del Port, unes rajoles i una làpida recorden l’episodi històric, ja esmentat, de les Valentes Dones. Durant la batalla, els corsaris saquejaren l'església. Poc després, el 1563 es construí un recinte defensiu, amb murs i torres fortificades, de planta quadrangular de grans dimensions, que englobava l'església, la sagristia i el fossar. A l’interior del temple, en la paret de l'arc toral de la dreta del presbiteri hi ha el retaulet de sant Gregori Magne, on es conserva la imatge coneguda popularment amb el nom de Mare de Déu dels Moros, d'estil gòtic; segons la tradició, fou mutilada en l’atac dels turcs a l’església.