Fa molts i molts d’anys, devers l'any 1403, habitava en el que ara és el santuari de la Victòria d’Alcúdia l'ermità fra Diego Garcia, a qui el bisbe Lluís de Prades concedí permís per dir missa en el que alehores era un senzill i primigeni oratori. És cert que en aquell auster cenobi hi havia també una torre, ja que s’havia d’anar amb ulls espolsats per detectar la presència de possibles enemics en aquella mar tan oberta. L’ermità i prevere fra Diego féu vida anacoreta entre aquelles solitàries muntanyes durant més de vint anys i hi morí l’any 1426. Per això, durant decades, el santuari fou conegut amb el nom de la cel·la de Fra Diego. Així mateix, sembla que fou ell el que hi entronitzà la primitiva imatge i, per això, fou coneguda amb el nom de Nostra Dona de Fra Diego, fins a l'època de les Germanies (1521-23). Per un document del notari Guillem Blanc datat dia 24 d'abril de 1417 sabem que fra Diego es dedicà a l'alquímia en la seva cel·la de la muntanya comunal alcudienca. No consta que l'ermità cercàs la fabulosa pedra filosofal, amb la qual es podien fabricar metalls preciosos, o que dedicàs els seus esforços a trobar el fantàstic elixir de l’eterna joventut, però un document ens prova l'elaboració de xarops o elixirs medicinals destinats a curar qualsevol malaltia, per greu que fos. Superava, per tant, el llindar i les propostes de la farmacopea medieval i entrava de ple en l’esoterisme fantasiós de la panacea, l’imaginari medicament universal capaç de curar-ho tot.
El document en qüestió refereix que el dia esmentat -24 d'abril de 1417-, una selecta comissió composta -ni més ni menys- que pel lloctinent governador (interí) del Regne de Mallorca, Pelai Unís, el mestre cirurgià Esteve Boyer i el notari Blanc, ja citat, es desplaçaren de la Ciutat de Mallorca cap a Alcúdia i pujaren, a llom de mula o ‘cametes me valguen’, fins a la cel·la de Fra Diego. El motiu del viatge era recollir-hi, a petició del rei d’Aragó, Alfons el Magnànim, que tenia les seves curolles, una aigua especial que en aquella ermita s'elaborava. Allà adalt, hi trobaren tres ermitans, però, vaja!, justament, no hi eren ni fra Diego ni el seu col·laborador, Adoart de Bosia. «Bé, què hi farem!», pensaren els expedicionaris que, tanmateix, anaren per feina, ben decidits; demanaren als ermitans que els mostrassin el lloc on fra Diego i Adoart preparaven el preuat líquid guaridor. Un dels ermitans, fra Antoni de Xeya els mostrà un forn que estava dins una caseta situada vora la torre, on es trobaven dos alambins, amb la coberta o capell de plom i la cassola d’aram, amb les respectives ampolles o bòtils, dins dels quals hi havia aigua producte de destil·lació.
Goig del santuari de la Victòria (segle XVIII)
I, dit i fet, començaren a formular preguntes, com si fos un autèntic interrogatori:
-Per a què serveix, aquest dimoni de líquid?, demanà mestre Esteve. Fra Antoni, una mica atemorit i confús, car ell no era especialista en els afers dels seus companys, contestà que no en sabia gaire cosa: -Oh, eminències, pobre de mi, jo no ho sé ben cert, però he sentit a dir que aquest xarop és bo per guarir qualsevol malaltia.
-Totes les malalties?, insistí el cirurgià.
-Bé, bé, crec que només les que no fossin mortals... Ah, i també serveix com a antídot contra enverinaments.
El lloctinent i el notari badavan un ulls com d’al·lucinats, entre sorpresos i interessats. En canvi, el cirurgià alçava les celles com si no s’ho acabàs de creure.
La preocupació de l’ermità anava en augment: «A veure si ens acusaran al bisbe i aquest ens enviarà els inquisidors i ens tancaran l’ermita» pensava el venerable cenobita.
-Sant home, digué el virrei, mentre l notari aixecava acta de la conversa, quan de temps fa que l'alambí està encès amb aquelles ampolles amb líquid.
L’ermità contestà, fent memòria: -Jo vos ho diré, magnífic senyor... en la passada festa de l'Àngel del Regne de Mallorca s'han complit dos anys justs que aquests bòtils estan damunt el foc, i puc afegir que la flama s'ha mantingut constantment encesa dia i nit.
-I això fins quan... fins a l’hora del Judici Final? Obrí la boca, estranyament, el discret notari.
-Oh, Bon Jesús, se senyà pietosament l’ermità, quan sentí esmentar l’apocalíptic moment. Esperem que no tant, afegí, he sentit comentar a fra Adoart que ben aviat traurien els alambins del forn.
-Bé, entesos, digué el lloctinent Pelai, ja amb ganes de tornar a Palau. Informau fra Diego i el seu company Doart, o Adoart, o com es digui, que el rei en persona espera els bòtils amb urgència; per tant, els heu de dur diligentment al nostre castell reial i els embarcarem cap a Barcelona perquè el rey els vegi.
-No passeu ànsia, senyor, que els ho contaré tot i ben prest, si Déu vol, en sereu servits.
Una vegada retornats a l’eremitori els dos alquimistes, dia 26 d'abril apagaren el foc, i l’endemà posaren els alambins i les ampolles dins una portadora, que fou traslladada a la ciutat, des d'on s'havia de preparar una caixa especial per ser enviada al rei. Quan iniciaren aquesta operació, vaja una feta! es trobaren amb un alambí trencat i amb el líquid de l'ampolla caigut i tudat. Taanta sort que l'altre recipient es trobava en bones condicions i pogué ser enviat al rei Alfons, que tant s'interessava pel tema. S’ha d’afegir que els ermitans alquimistes assoliren tanta fama que, quan fra Diego morí, el poble assaltà l'ermita a la recerca d’or. La gent pensava que un alquimista d’èxit, com ell, hauria trobat la pedra filosofal i, per tant, no devia aturar de fabricar or. Aquesta meravella de metall, sens dubte, -pensaven- devia estar ben amagat per allà, enterrat o col·locat dins enfonys, llivanyes o crivells... i encara hi deu ser, perquè sembla que ningú no va trobar res!
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Ultima Hora
De momento no hay comentarios.