De figues i llavors

Ahir dijous es va presentar i projectar a la galeria Aba Art Lab de Palma i demà dissabte es presentarà i es projectarà a la Casa de Cultura de Felanitx. Es tracta del documental De figues i llavors, del cineasta Lucas Caraba, centrat en la vida i l’obra de l’artista felanitxer Andreu Maimó. Hi participen, a l’interessant documental, molts amics, col·leccionistes i col·laboradors de Maimó: l’editor Miquel Campaner, el poeta i novel·lista Antoni Vidal Ferrando, el fotògraf Jean Marie del Moral, l’escriptor Biel Mesquida, el gravador Carlos Menéndez, les galeristes Maria Isabel Bordoy Bennàsar i Alejandra Bordoy Bennàsar, el músic Biel Majoral, l’esposa de l’artista, i dos matrimonis de fidels col·leccionistes de Maimó que amb els anys s’han convertit en amics personals seus. Una de les grans virtuts del documental –naturalista, viu, amb uns aires una mica assilvestrats o imprevisibles– és que capta bé tant la personalitat de l’home Maimó com les característiques i motivacions principals de l’obra maimoniana, profundament connectades. Vull dir que Maimó pinta, dibuixa i fa ceràmica tal com és. No hi ha, en el seu cas, la construcció d’un personatge, una esquerda entre com viu i el que li agrada fer com a home i com crea i el que li agrada i aspira a fer com a creador: tot està relacionat, tot està lligat, tot té a veure. Tot és, en el fons, la mateixa cosa. Jo he dit i repetit sovint que Andreu Maimó és un pagès dels colors i de les formes, no tan sols en el sentit que Maimó es relaciona amb el seu art de la mateixa manera que els pagesos es relacionen amb el camp i la natura –d’una manera quotidiana, esforçada, intensa, dura, meticulosa, necessària, fecunda i inevitable–, sinó també perquè el motiu central de tota l’obra de Maimó és el seu món més pròxim, el seu entorn, les fruites del seu corral, les figueres del camp felanitxer, els paisatges i personatges per on viu i amb qui viu diàriament... Directe, generós, feiner, Maimó és un artista que, després d’anys de passar-les magres i d’anar temptejant una forma pròpia de fer art, va trobar una mirada i un estil personals i, alhora, un públic entusiasta i creixent. I la seva gran virtut, tal com bé mostra el documental de Caraba, és que continua tan fanàticament apassionat per fer feina i per crear com quan tot just començava.