Heterosexualitat, monogàmia, poliamor i amics

Vaig llegir al suplement de La Vanguardia, ‘Culturas’, un extens reportatge de Belén Gómez Urzaiz titulat Heteropessimisme. Passa revista al panorama que dibuixen els usos amorosos i relacionals actuals, i a partir d’aquí definia l’heteropessimisme com l’actitud de decepció, vergonya i desesperació davant l’estat de les relacions heterosexuals, com si fossin, en l’actualitat, una mica ridícules. I encara més si les relacions són monògames.
Això em va fer pensar que més enllà de la promiscuïtat, les app de cites, la lgtbimania, el poliamor i tantes opcions més, els qui, com un servidor ens enfrontem a la senectut, la vivim com una època de baixa satisfacció vital, com deia Ignacio Peyró: «El temps va redimensionant la felicitat fins al punt que aquesta consisteix en esperar que no et passi res horrible».
En aquestes estava quan, al New York Times, veig que Rhaina Cohen es defineix com especialista en ‘reimaginar la vida amb l’amistat al centre’. ¿Un concepte benintencionat i ingenu a l’ús dels americans del nord, un poc boyscouts? Per a Cohen, la clau d’una parella feliç i estable, no està en poliamors diversos –quina feinada a la nostra edat!– sinó que la idea d’una parella ideal, no és bàsicament mirar-se als ulls, enamorats, sinó mirar cap a fora, a un cercle de persones que estimam. L’amistat va tenir el paper central en l’antiga Roma, que els matrimonis tenen avui. Un romà podia referir-se a un amic en termes que ara la gent utilitza només per a un cònjuge, com ara «la meitat de la meva ànima». Però a mesura que els costums van canviar, un cònjuge o una parella va assumir el paper que una vegada va interpretar un amic.
Segueix R. Cohen : «Només en els darrers anys hem arribat a entendre com de perjudicial pot ser aquest tipus d’enfocament. Provau de fer un exercici de dibuix: agafau un paper, escriviu el vostre nom al mig i dibuixau cercles que representin les persones més importants de la vostra vida. Les relacions més properes, com ara un amic estimat o una parella romàntica, aquestes haurien d’estar més a prop del vostre nom, i les relacions que ocupen més espai a la vostra vida haurien de tenir un cercle més gran. Si et quedes amb un cercle enorme ocupat només per una parella i petites bombolles més lluny, és un senyal que la relació de parella te massa importància».
Cal, per tant, establir rutines per assegurar-nos de veure els nostres amics amb regularitat. Segons demostra R. Cohen, les amistats enriqueixen les relacions romàntiques, però també són un fi en sí mateixes, proporcionen un significat i una connexió molt més profundes del que la majoria de nosaltres ens pensem. Me sonava un poc a monja de la Caritat, pensant que en l’actualitat les parelles canvien a voler, tenguin o no un vincle, siguin obertes o tancades.
Per molt que, per a alguns, estiguem vivint un canvi en com estimam i envellim o que la gent vulgui més amor a les seves vides... ¿Deixam per als més joves les infidelitats, les apps de cites, els poliamors, els trencaments de les heterosexualitats i homosexualitats estables i monògames, per molt ridícules que ens puguin semblar i ens dedicam a cultivar la parella i els amics? O és un poc antic?