Estructures de formigó

Permeteu-me la paradoxa: tot i que tenim l’hivern més lluminós de moltes dècades, el pessimisme per tot allò que passa aquí i allà pot tenyir el dia a dia d’un gris plom que aclapara. Fa setmanes Alabama va executar Kenneth Smith amb nitrogen. M’apresso a dir que va ésser un assassinat legal, però un assassinat amb tots els ets i uts. El nitrogen, com a arma mortífera contra els humans, era la primera vegada que s’usava als Estats Units i va aixecar una gran polseguera entre sectors oposats a la pena de mort, atès que provoca un dolor infinit. Tanmateix, amb tanta maror al carrer, les autoritats judicials de la ultraconservadora Alabama es limitaren a fer públic un comunicat en el qual al·legaven que l’asfixia per nitrogen és, dels mètodes a l’ús, el que menys patiment produeix. Llegint una opinió tan roïna, no puc evitar girar la mirada cap enrere. Parlem de fa un segle, continuem als Estats Units. Tal dia com avui, a Nevada, s’usava per primera vegada el gas per tal d’acabar amb la vida d’un reu. L’agitació social també va ésser notable. Aleshores un alt cap de l’exèrcit no va tenir empatx d’afirmar que el gas «era la manera més ràpida i humanitària de matar un home». És a dir, que els arguments que fa un segle s’empraven als USA per a justificar quelcom tan injustificable com és llevar la vida a una persona, són idèntics als que s’al·leguen actualment. Conclusió: poden caure tantes fulles de calendari com vulgueu i modificar-se substancialment els referents nacionals, des d’un Buffalo Bill a un Bill Gates, que la consciència superestructural del país no evoluciona, és impermeable a la revisió dels postulats ètics més primaris. Què en diria de tot plegat Dos Passos, ell que tant es va significar en la defensa de Sacco i Vanzetti? Per on s’han perdut els valors americans dels quals parlava Arthur Miller? L’assassinat d’Alabama ens ha de provocar per força un somriure amarg en contemplar com els Estats Units pretenen erigir-se en àrbitre moral a les zones conflictives de la seva òrbita d’interès o d’influència. Ho fa, concretament, a Gaza. La diplomàcia americana adverteix dels excessos bèl·lics d’Israel, denuncia la crueltat de Hamàs. Tanmateix...! Què pesa més, un quilo de plom o un de plomes...? No diguem que el plom és més pesat, perquè un quilo és un quilo, així que fan el mateix pes. Si un país executa una persona, encara que sigui una de sola, amb un gas que s’emprava per a matar porcs fins que els grups animalistes n’aconseguiren la prohibició per mor del patiment injustificable que causava, no està en condicions, aquest país, de reivindicar-se com a referent moral o paladí dels drets humans. Els pobles van per un vent i, sovint, l’establishment per un altre. El poder és intrínsecament immobilista. Hem parlat dels Estats Units, podem fer-ho de països que tenim a tocar. També aquest mes, concretament dia 21, farà un segle rodó que Unamuno va ésser desterrat a Fuerteventura. En cent anys han canviat força coses a Espanya, algunes per a bé, altres amb l’objectiu d’apuntalar el sistema. La interpretació granítica de les lleis serveix a uns fins concrets. «Para arrancar la razón, no fuera a criar esperanza», proclamava Rex Warner, des del Jarama, en un dels seus poemes de guerra. Me’l quedo. Hi ha actituds que no canvien ni en cent anys. N’hi ha prou de mirar cap a Bèlgica per a confirmar-ho.