Joana Maria EscartínPalma30/01/24 0:30
TW
0

Quan compòs un article, a cops me n’afluix de tractar alguns temes. No vull encabritar-me. Les cacofonies emeses per algunes persones que deambulen pel carrer són insofribles. Afarten a tothom. També hi ha moteros que han perdut la bugia i Alonsos frustats. Circulen amb les cametes al cul, com si el carrer fos un circuït de Fórmula 1. Els motors retronen desguitarrats com si estassin gripats. Contaminen i són un perill públic! Dresprés de la llengua de Ramon Llull, el català, el francés m’encantiva. Ou la la, le moteur grippé… El català i el francès provenen del llatí.

Quan estic a la meva habitació o en el meu estudi m’assebent de moltes coses. Hi ha persones que lladruquegen, des del carrer, a un altra que guaita per la finestra d’un primer o segon pis. Emeten un renou equivalent a uns 50 decibelis. (ALLPE fa medicions acústiques per administracions públiques…). Visc en un primer pis i sempre tenc la la finestra corredissa oberta. Fa 8 o 10 dies, s’aplegaren 4 o 5 persones i, me creguin, bramularen devers 3 hores (60 decibelis). I ni per un mal de morir, haguessin parat de belar. Però sonà un telèfon mòbil i partiren. Molts incívics venen a cercar a qualcú a les 07.00 del dematí. Fan servir el porter automàtic? No! Premen el claxon amb insistencia (90 Db). Hi ha motos i cotxes que emeten un renou ensordidor i peten com si tots els pistons relliscassin (75 Db). Els conductors amb els seus vehicles, ho sé cert, no passarien la ITV ni de conya. La contaminació acústica és insuportable.

Necessit contar quelcom que m’assossegui. Visc en una petita finca d’aire racionalista. Començà a construir-se l’any 1936 en part dels terrenys de la que fou la possessió Son Vic. Dic això perquè la distribució de les estances era coherent en un época en què el trànsit d’automòbils era testimonial. Els vehicles habituals eren carros, carraques, bicicletes. Ma mare me diu que mon pare (nasqué l’any 1939 a la Gerreria) li contava que aquesta zona era inhòspita. Els seus amics i ell venien a jugar a futbol devers on visc ara. No hi havia res, mates, pedres i terra. Pens que hi devia haver alguna cosa més. Aquests nins de famílies humils coneixien totes les tresques i aquí jugaven a ple.