Ha passat Nadal

I ens ha deixat un record imborrable, com un raig de llum que em cobreix, inspirant sentiments d’anyorança. «El Creador dels homes s’ha volgut fer home; compartint la nostra humanitat, ens ha fet do de la seva divinitat». El pelegrí anava rumiant aquestes paraules quan es va topar amb una imatge de la Mare de Déu i recordà el que diu l’evangelista Lluc (9,19): «María conservava tots aquests records en el seu cor i els meditava», és com una herència de Nadal que ens acarícia constantment com un mantell maternal. Sols hi cap pensar i desitjar que la Mare ens regali l’esperit de germanor entre tots el seus fills que ella va adoptar al peu de la creu de Jesús. La meva ànima pelegrina troba un consol en aquella expressió que un místic va fer: No meresc ser fill teu, Mare, però et necessit. I estic somiant una resposta de María abraçant-me mentres em diu: calla, calla, fill meu. Jo li respondria plorant d’alegria: em conformaria ésser com un canet de companyia aferrat als teus peus, per mai separar-me de tu… Em vé a la memòria aquella antiga canço: quantes coses en la vida semblen omplir-ho tot i no són més que mentides que s’amaguen dins el cor…