Joan Guasp02/04/23 0:29
TW
2

Durant la transició política espanyola, durant un temps vaig admirar la figura de Ramón Tamames. El considerava un polític bastant equilibrat, d’esquerres, i un excel·lent economista. Però amb el temps ha esdevingut un saltimbanqui en mans de Santiago Abascal i de Vox. Un enemic de la llibertat, de la democràcia i de l’estat de dret. Llàstima. La setmana passada tothom es va riure d’ell en públic i per la televisió, al Congreso de los Diputados de Madrid, i em va saber greu. Em vaig trobar incòmode veient la befa que se’n feia de la seva persona. El pitjor és que s’ho ben mereixia. Quin ridícul més gran el seu! Aplaudeixo les paraules punyets, precises i necessàries que li va dirigir Gabriel Rufián. Tamames, l’immaculat d’abans i l’ara tacat de morques per tot el cos i per tot l’esperit, s’ho havia ben guanyat.

Als seus noranta anys de vida s’ha convertit en un defensor de la mentida històrica. Pobre home. ¡Com pot la manipulació humana fer-li dir i fer a qualsevol llicenciat en humanitats intranscendents els més grans desbarats! Quan jo ho veia i ho sentia no m’ho podia creure. La seva humiliació política va ser escandalosa. Em vaig preguntar com és possible que una persona es pugui encongir així davant tothom. Encara que sigui cert que ell s’ho ha cercat, la pregunta segueix enlaire: per què s’ho ha cercat? ¿Com pot embrutar-se d’aquesta manera un personatge que està en els seus últims noticiaris i a punt d’anar-se’n a la tomba? No és just que la vida d’un home que ha lluitat com va lluitar Ramón Tamames acabi tan calamitosament.

(Breu transició: en aquests moments veig per televisió que a Barcelona la policia judicial espanyola deté il·legalment l’eurodiputada Clara Ponsatí. Això és Europa o la cara oculta de la Lluna?)
La perplexitat, per bé o per mal, envaeix tots els dies i totes les nits de les nostres vides. No vull fer una necrològica, però gairebé l’he feta. Espero que al Cel ens veiem tots plegats. Que així sigui.