Llorenç CapellàPalma24/02/23 0:29
TW
1

Per sant Macià, l’oreneta ve i el tord se’n va. Serà el vint-i-quatre; comencen els dies llargs, amb cel estirat i net. Sense mosques ni moscards, una glòria...! Tot i els avions privats i els drons xinesos, les altures encara poden considerar-se espai verge. L’ABINI (és a dir, les immobiliàries) s’ha espantat amb les propostes de control del totxo fetes des de l’esquerra i proposa que la construcció creixi en vertical. Ho han entès bé: cas d’exhaurir-se el sòl urbanitzable, la solució del problema de l’habitatge passa per créixer fins a les Cabrelles. Ens hem de fer a la idea que les Illes Balears han deixat d’ésser un indret per viure per tal de convertir-se en una fàbrica. Qui no en fa part, destorba. Consegüentment, comencem a veure els turistes com una plaga de termites amb bermudes. Ho consumeixen tot. Territori, aigua, carreteres, habitatge... Tot, tot, tot...! Per afegitó, Margalida Prohens acaba d’oferir-los la perla del patrimoni balear, la cultura.

A parer dels populars, turisme i cultura fan un binomi perfecte, la qual cosa vol dir que les inversions culturals es desviaran cap a les turístiques o que, a tot estirar, serviran per a possibilitar la planificació de grandes eventos amb segell madrileny. Amb franquesa, no crec que Prohens pensi oferir un tast poètic de l’Escola Mallorquina als visitants de les fires de turisme. Les de Berlín, Londres, Fitur... Fins i tot és desaconsellable fer-ho. Ara mateix, Costa i Llobera és troba a les antípodes de l’empresariat turístic. Mon cor estima un arbre… Imagineu-vos que l’escolten els de l’ABINI: alarma total. Els semblaria més revolucionari El pi de Formentor que La Marsellesa. No exagero. A parer de molts, progrés vol dir canviar arbres per ciment. D’arbre no n’ha de quedar cap. Ni una branca per al repòs d’una merla...! La veritat és aquesta, encara que no ens agradi. D’altra banda, si el Pepé guanya les eleccions de maig, haurà de formar govern amb l’extrema dreta i, l’extrema dreta, en concret l’espanyola, entén per cultura algunes desfilades de Balillas i El Tenorio per Tots Sants. En fi...! Els conservadors s’equivoquen, i del seu pa faran sopes. Somriem que la primavera és a tocar...? Ja ho crec. N’hi ha hagut, de conservadors de pedra picada, que han sabut reconèixer els errors amb un somriure. Zamora, és un de tants. Em refereixo a Ricard Zamora, el mític porter d’una època en què el futbol es jugava amb balons cordats.

El febrer de 1920 l’Espanyol va enfrontar-se a l’Alfonso (l’actual Mallorca) en el camp de Bons Aires. Fou una festa. Amb gran sorpresa de tothom els locals guanyaren per 2-0, però els aficionats, més que celebrar la victòria, se’n feien creus que el seu equip hagués golejat el porter de moda. L’havien humiliat, en feien alulea. Un venedor de La Última Hora ho pregonava als quatre vents. L’Última Hora, amb la derrota de Zamora...! De cap manera s’esperava topar-se’l. Però sí, aquell home corpulent que d’un tros enfora li feia senyes que s’atansés, era El Diví en carn i ossos. I va atansar-s’hi (quin remei!) tot procurant fer cor fort. Tanmateix, va trobar-se amb un Zamora somrient que, en comptes de retreu-li la befa, l’obsequiava amb dues pessetes. Les t’has guanyades, va dir-li, perquè tu sí que dius la veritat...! Res, és una anècdota amable. Aquesta mena de gestos escassegen. En qualsevol temps.