Realitats que perduren

A cabo de llegir Zona Roja, un llibre que permet a Teresa-M. Sala recuperar la memòria familiar. Teresa-M. Sala va especialitzar-se en història de l’art i imparteix classes a la Universitat de Barcelona. Té un currículum acadèmic envejable i és autora de llibres tan suggeridors com Visions dels Pirineus i La vida quotidiana en la Barcelona de 1900. No és difícil descobrir, en paral·lel al seu mestratge analític, el tremp de la narradora, la mirada de la novel·lista. En el fil narratiu de Teresa-M. Sala glateix la vida. Prosa potent, clara, sempre a la recerca de la frase capaç de produir reverberacions que n’eixamplen el significat formal. Zona Roja és un relat de prosa gairebé gràfica que ens retorna a la història dels seus avis materns, Victor i Cayetana. L’avi de Teresa-M. Sala, Victor García Alcaraz, era maquinista de l’Armada i en esclatar la guerra va pronunciar-se a favor de la legalitat republicana com ho feu la potent flota marítima ancorada a Cartagena. Teresa-M. Sala aconsegueix recuperar «realidades que perduran». Diu l’autora: «Lo que se desvanece es como una ambigua manera de ver que parece contarnos realidades que perduran». L’eix entorn del qual giren els records i cobra interès la biografia és la proclamació de la República. «El pueblo de Cartagena también se echó a la calle (···) Reinaba la alegría y la esperanza bajo el sonido del himno de La Marsellesa y el de Riego». Encara més: «Y mientras llega hasta ellos el eco de las aclamaciones, la marinería de la escuadra presenta armas y suenan los acordes de la Marcha Real. ¡Son los últimos honores a la bandera de la monarquía caída!» Paco Cerdà és l’autor de 14 de abril, un llibre que en descriu, d’aquell dia, la barreja de sentiments presidits per un esclat d’esperança. Aquesta efervescència popular seria irrepetible. Unes altres eleccions, les del 16 de febrer de 1936, recuperarien el to festiu del carrer. Però no en seria absent la desconfiança. Si perdurava l’eufòria, era perquè s’havien recuperat unes institucions que la dreta tenia segrestades d’ençà de les eleccions de 1933. A les sales de banderes, a les sagristies i a tants d’altres confessionaris del poder, es congriava l’odi. I va passar el que va passar, tot allò...! Teresa-M. Sala ho descriu amb lucidesa. Remou la calaixera familiar i n’extreu una bella història amb rampells lluminosos. Els avis eren joves, acabava de proclamar-se la República... Dissabte passat vaig assistir al comiat d’Aurora Picornell i les Roges del Molinar. Em va quedar un sentiment agredolç, d’esquinçament, de cosa esbucada. Recollíem mort en comptes de vida. Explica Paco Cerdà que la darrera nit de la monarquia els llums de la Zarzuela no s’apagaren i els canaris de palau no deixaren de cantar. És un referent màgic, un símil light de la joia col·lectiva. Una de les frases que encapçalen Zona Roja és de Victor Hugo: «Aquellos que no lloran, no ven». La bellesa d’aquells dies és indissociable de la malenconia. Teresa M. Sala hi posa l’accent amb una referència proustiana: «Cuando el armario de luna se abría mostraba las sábanas blancas y la ropa primorosamente ordenada». Descriu un estat d’ànim plaent, enyorat, irrecuperable. Qui podia imaginar-se que aquell 14 d’abril tan nostre, tant de tots, no sols el robaren a la gent que el va viure, sinó també a les generacions venidores.