L’opinió fosca

L ’assalt a la seu de les institucions brasileres va deixar bocabadats la majoria d’analistes de la cosa pública. D’on sortia aquella gentada que avançava amb agressivitat, sense obeir ordres concretes? Qui l’havia mobilitzada, Bolsonaro o les veus? I no em demaneu quines veus: les que corren per la xarxa evidentment. Tothom va relacionar aquell envit a la democràcia (o a les democràcies?) amb l’intent dels seguidors de Trump d’ocupar el Capitoli dels Estats Units. També amb el desmantellament per part de la policia alemanya d’una conxorxa feixista per assaltar el Bundestag, el cor de l’estructura democràtica de l’Europa actual. Tot plegat fa part d’un tot, d’una opinió fosca i visceral. Els darrers segles ens podíem fer una idea de cap a on anava el món parant esment en els moviments socials. Amb excepcions, és clar. Ni Lluís XVI ni el darrer tsar volgueren escoltar-se la remor de tempesta que venia de baix, i tant França com Rússia feren flamada. Ara n’hi ha novament, de remor. Una remor dèbil, però inquietant, perquè no se’n sap la magnitud ni la procedència. Els Reichsbürger, la bogeria de QAnon… Afinant l’oïda, sabem que la remor s’estén per la xarxa, però les xarxes són quelcom intangible. Quins corrents filosòfics en conformen el pensament, els gustos, les modes...? A la xarxa hi ha de tot. La banalitat també hi té una presència omnímoda. A l’ombra, el llibre on Harry i Meghan ens fa partícips de les interioritats de la família reial britànica, va tenir una venda inicial de quatre-cents mil exemplars, la qual cosa s’ha traduït en vint milions de dòlars de drets d’autor. Immediatament, la xarxa va omplir-se de defensors i detractors de la parella. Qui els forneix d’arguments...? Vés a saber. Un i tots, ningú i tothom. Tocant a aquesta part del món on som nosaltres, el distanciament de Vargas Llosa i Isabel Preysler ha tingut tal potència mediàtica que ha dividit el país en varguistes i isabelins, tot i que ningú no en sap gaire de les intimitats d’ambdós. Però les veus de les xarxes s’han posicionat. Com també ho han fet amb una altra història de plats trencats, la de Shakira i Piqué. Les veus hi han dit la seva i han aconseguit implicar-hi una gran part de la ciutadania. Si les monges de clausura saben quan la cantant viatjarà a Miami...! Clar i català: avui per avui ens pertoca estar més pendents de les emoticones de Clara Chía que de veure sortir el sol. És una de les notícies de més impacte social del moment. Amb motiu: Shakira té més veta literària que García Márquez, paisà seu de mirada fresca i verda, i clava tota la família de Piqué en una cançó. «Sorry, baby (···) Una loba como yo/ no está pa tipus como tu». El WhatsApp treu fum. La guerra d’Ucraïna i les condemnes a mort de l’Iran, han perdut presència informativa. I Ortega Cano, no em diguem...! De Belén Esteban, se’n parla menys que del Topolino de dues places... La xarxa és acció i opinió. Remolí de vent descambuixat. Qui en marca les pautes? Chi lo sa! Però tant omple els carrers de Brasília de radicals vestits amb la canarinha com sotmet a judici públic la doctora Bernabeu, santa mare de Piqué, a la qual Shakira venta de debò. «Me dejaste de vecina a la suegra...» En fi! La banalitat al poder. Preocupa tot plegat. I el pessimisme augmenta en pensar que d’aquí quatre mesos hi ha eleccions i tots tenim un vot. Pot passar qualsevol cosa.