Pla i Fuster: jo i país, genis i autoironia

De vegades he pensat que si mai se m’aparegués un geni de la llàntia, a l’estil d’Aladí, i m’oferís de triar amb quins escriptors catalans morts voldria parlar una estona, jo no ho dubtaria ni un segon: li diria que Josep Pla, Joan Fuster i Gabriel Ferrater. (Tots tres, ho sé, tenien en comú una tirada irrefrenable per l’alcohol, per tant la conversa per força estaria profusament regada, però molt més important que aquest detall hedonista i viciós és que tots tres tenien també una intel·ligència prodigiosa, una manera personalíssima d’escriure i de pensar, i un sentit de l’humor afuadíssim. Sé que m’ho passaria molt bé.) Com que els genis de la llàntia no existeixen i jo no podré parlar mai amb cap d’ells, m’he de conformar a escriure i a parlar sobre ells, que no és poc. Divendres passat, a més, vaig poder-ho fer en bona companyia i en l’escenari ideal: la Fundació Josep Pla de Palafrugell. Des que em varen demanar de parlar sobre Pla i Fuster i de la influència que havien tengut en mi, vaig posar-me a escriure notes i més notes, però en tot moment vaig tenir clar que dues lliçons seves m’acompanyen i m’acompanyaran sempre. La primera és que, cadascun a la seva manera, Pla i Fuster varen ser uns individualistes insubornables, però alhora sempre tengueren un sentit de país fortíssim i innegociable. Volien fer una gran obra literària, i la feren, però eren conscients que, per molt que ells literàriament fossin uns gegants, no se salvarien si igualment no se salvaven el país i la cultura i la llengua catalanes. La segona lliçó, o la segona qüestió clau, és que tots dos sabien que eren uns genis, o uns escriptors de primera, però alhora mai no oblidaren que, si de veres ets un geni, tens el deure de treballar molt per treure’t tot el rendiment, i també que això de ser un geni és sempre relatiu, i que més val que contrapuntis el teu orgull i el teu fanatisme laboral amb una dosi considerable d’autoironia, de consciència que a la fi res no val res, o que tot val poqueta cosa. Hi pensava tornant de Palafrugell divendres, després de passar tot el dia parlant sobre Pla i Fuster, o parlant sobre mil coses planianament i fusterianament: si ets honest amb tu mateix, tens clar que tots els elogis que et fan sempre són, com a mínim, una mica exagerats (i també que totes les crítiques són, com a mínim, una mica desinformades, però això ja és un altre tema).