Encara ho faria

Onze mil persones segons la Guàrdia Urbana, seixanta mil a parer de les entitats organitzadores. La commemoració a Barcelona de l’1-O va omplir de gom a gom el passeig de Lluís Companys, de manera que la primera valoració ens aboca a proclamar una evidència preocupant, com és que la totalitat dels guàrdies de la senyora Colau necessiten passar consulta urgent amb l’oftalmòleg. I cas que no siguin lloscos, tots a classes d’aritmètica. Cal fer-los entendre les operacions més bàsiques. Per exemple si 1+1 són 2, sis vegades deu mil seran sempre seixanta mil i mai onze mil. En referència a l’1-O, el recompte no deixa d’ésser anècdota, perquè com va dir amb una falta de sensibilitat política sense parió la portaveu del Govern espanyol, «la ciudadanía precisa de políticos que nos dediquemos a las cosas importantes, a las cosas de comer». Rebutjava així l’Acord de Claredat d’Aragonès, dit de passada un esguerro dels grossos. En canvi, si apliquem aquesta manera de sumar de l’1-O a altres qüestions, n’hi haurà que perdran les rialles. Ara mateix, a Barcelona, les rates surten de les clavegueres a la llum del dia i la batllessa ho nega: considera que és una exageració, probablement propalada per un Xavier Trias que li mou la cadira. S’equivoca del tot, evidentment. Però la culpa no és seva. Si n’hi ha un milió, de rates, els seus policies diran que no n’han localitzades més d’una quarantena que, a més a més, van i vénen com els núvols en temps de figues. Tanmateix, la valoració a la baixa, del tot errònia, de la commemoració de l’1-O, ha estat motiu de primera plana dels mitjans interessats a liquidar el Procés. També ho ha estat la divisió manifesta de l’independentisme. En qualsevol cas, la commemoració oferia altres lectures que s’han obviat. Què en diem de les imatges de violència que les televisions catalanes han desempolsat dels arxius? Impacten. I ens alliçonen. Les estructures de l’Estat menystenen el diàleg. En monarquia i en dictadura. També en democràcia. Pedro Sánchez afirma que si es produeix un altre 1-O el govern més progressista de la història d’Espanya (ai las, que és el seu!) no dubtarà a actuar com ho va fer el conservador de Mariano Rajoy ara fa cinc anys. És a dir, com sempre. N’hi ha prou amb una ullada: de la negativa al diàleg d’Isabel Rodríguez, al convit a invertir a Andalusia de Moreno Bonilla als empresaris catalans o a la grolleria infinita d’una Ayuso que reclama més 155 (clar i net: més porres), es desprèn un tuf idèntic de fàtua altivesa, el mateix to de befa envers Catalunya i la seva gent. En resposta a tanta vulgaritat cobren més relleu les paraules de Puigdemont en proclamar que els catalans únicament aspiren a ésser respectats com qualsevol altre poble del món lliure. L’escoltaven seixanta mil persones perquè, tant a Barcelona com a Madrid, onze mil seran seixanta mil tota la vida. Més enllà d’on la barca porti el país d’ara endavant, em quedo amb la mirada fatigada, però amb una espurna de gosadia engrescadora de Puigdemont. És el paradigma de la fermesa, de la dignitat. Recordo el primer vers d’un poema de Salvat-Papasseit. «Ara no es fa, però jo encara ho faria». I els que segueixen per si de cas l’infortuni l’obliga a fer de la vida una aventura individual: «si de l’amor sofrís el desengany/ lligar l’atzar de la mar a ma vida/ i anar tan lluny que no pogués tornar».