Les crisis no ens reforcen

Tot i saber com són les coses, no en volem admetre la seva realitat. Cada punt ens proposam canviar de ritme per poder estructurar millor la melodia. Edificam castells en els núvols més alts, teixim quimeres desmanegades: però fins i tot els somnis, com deia Mary McCarthy, tendeixen a aprimar-se.
El nostre món ha compartit algunes dramàtiques oportunitats per aprendre lliçons fonamentals i perdurables. Aquí, els darrers decennis, hem travessat duríssimes crisis econòmiques, algunes d’elles sobretot per alentiment de l’afluència turística; i no podem dir que hàgim vençut definitivament la COVID. Hem estat conscients del caràcter general de totes i cadascuna d’aquestes crisis i la majoria les hem patides directament. No podem tenir cap dubte sobre el que ha passat ni podem al·legar escassa importància dels fets com per retenir-los a la memòria.

El més curiós és que abans i durant aquestes crisis ens hem conjurat per treure’n forces: l’experiència ens ha d’enrobustir i preparar-nos per evitar que en el futur es reprodueixin i ens colpegin aquestes crisis. Algú va deixar fixat al llindar de la història un dels falsos axiomes més repetits: les crisis generen oportunitats. La falsedat no ho seria, o no seria tan escandalosa, si se’ns assenyalés en favor i per a desgràcia de qui es creen aquestes oportunitats. En realitat, el discurs de les oportunitats i dels beneficis generals que podem extreure de les crisis formen la retòrica més vergonyosa de totes quantes el sistema ha bastit per extraviar-nos el bon judici. No en menystinguem la burla, la befa que se’n desprèn –en el millor dels casos, per insuflar-nos coratge perquè puguem millor passar el mal tràngol: qualsevol treta és bona si ajuda a evitar la revolta.