Joan F. López CasasnovasPalma13/04/22 3:59
TW
0

L’home vell ha de morir perquè neixi l’home nou, així després de l’hivern, quan tot mor, ve el renaixement que ens duu la primavera. La natura ressuscita com el Crist. A la Roma antiga, a començaments de març les verges vestals encenien de bell nou el foc sagrat de Vesta, deessa del foc públic i de la llar domèstica. Possiblement, el mot estiu derivi del grec ‘estia, que en llatí dóna el nom de la divinitat que s’invocava en cas de calamitats ciutadanes i les festes de la qual, les Vestalia, se celebraven del 7 al 15 de juny. Convindrem que de calamitats, n’anam passant, i no poques, arreu del nostre món global. Tot girava entorn al foc nou, que els cristians fixen en el gran ciri pasqual. Les flames que consumien el passat vell il·luminaven el futur i l’esperança. Així es diu popularment quan es volen oblidar picabaralles passades per començar amb renovat impuls: fer foc nou. A la mediterrània illa de Menorca, a la tradicional Ciutadella, mantenim un cert vestigi d’aquesta tradició mil·lenària: matar es bujot, una burlesca representació humana farcida de pedaç i palla.

Idò, ara que el relaxament pandemial permet tornar al carrer per a actes festius, enguany una prohibició que afecta l’ús d’armes de foc en festes populars posa en perill l’execució del bujot a escopetades. Les autoritats informen que cercaran alternatives per a l’any que ve. Mentrestant, a les dotze del matí del dia de Pasqua matarem es bujot amb una traca: renou i pirotècnia. No seria possible, deman, deixar la normativa sense aplicació durant mitja horeta mentre repiquen a glòria les campanes del migdia de Pasqua, només en uns petits redols marcats i es permetés escopetejar el bujot crític? No és una tradició bàrbara, com n’hi algunes, i mereixeria una ‘excepció cultural’.

Els trons d’una ‘mascletà’ fallera es podrien relacionar amb les ‘despertàs’ festives a diferents poblacions mediterrànies i el to satíric dels bujots podria guardar relació amb el risus paschalis, una curiosíssima celebració parateatral que es documenta al segle XVI per mor que el diumenge de Pasqua era una diada favorable a l’alegria, a la gresca, als jocs i a les bromes a cases i carrers (i fins i tot dins les esglésies!) dels pobles. També podria ser que a Ciutadella, i a moltes altres poblacions del món que ho necessiten, els ciutadans optin per fer foc nou sense que calgui penjar ni matar cap personatge, per més merescut que ho tengui.