2

La dreta viu entestada a vincular l’esquerra moderada d’Unides (o d’Units, no m’hi aclaresc) Podem als més greus perills de la Història. És sabut que té una de les seves principals fonts d’energia en la invenció d’una esquerra dinosàurica i terrible, carnívora, que, al seu pas, només deixa mort i desolació. Aquest enemic pren la forma que millor serveixi els objectius de la dreta, que amb aquestes tàctiques arriba de vegades a crear monstres més esfereïdors que els produïts pel somni goyesc de la raó. És perillós, de tota manera, aquest joc, perquè l’exageració de tanta monstruositat esdevé caricatura grotesca dels seus creadors. No es pot oblidar, però, que les caricatures grotesques, en temps de tribulació major, esdevenen les màquines de matar més prolífiques. Les grans eclosions de la tirania política ens en proporcionen exemples que, si no fossin d’una crueltat extrema, serien risiblement esperpèntics.

Sí, fa uns quants anys que el paper d’enemic de la civilització, segons les dretes espanyoles, és Podem, com a gran faedor de la desventura nacional. Com que la mar, quant més té més brama, les dretes també assenyalen com a perills (per a la democràcia: la dreta, tan demòcrata sempre) permanents el dit socialisme, que va tenir un gest de decència en autoanomenar-se socialdemocràcia, que té la virtut de llimar els caires que la dreta troba més agressius. No hi ha partit més conservador, a Espanya, que el PSOE, si entenem el conservadorisme com la doctrina política per a la conservació de les coses tal com estan. Els que sempre s’han apropiat del terme conservador en realitat pretenen no deixar titella amb cap, volen tornar enrere sobretot en matèria de llibertats civils, fins a recuperar un escenari que considerin digne de ser conservat.

Un país amb aquesta dreta passa la història precipitant-se per l’abisme o, les temporades de quasi-progrés, vorejant-lo. Sobretot si considera, com així succeeix –i els socialistes s’afegeixen al cor- el catalanisme i fins i tot la catalanitat com un mal que mena Espanya a la seva desaparició. La catalanitat és, sens dubte, l’enemic més constant, sempre en alça, un espai mític que allotja tots els dimonis, extremament útil i necessari.