3

A rribarà un dia que Mallorca es negarà. Ho predeia la meva padrina materna, a l’empara de l’experiència de tota una vida antiga que li impregnava el mocador de set pams. S’ho creia de debò. Ens ho creiem. Jo no feia l’alçada d’un claveller i trescava per fora vila. Record els albellons, brollaven arreu. Com no havia de creure que l’illa sencera acabaria per desaparèixer? Tot feia pensar que seria així. Però el fet de desaparèixer sota l’aigua era un recurs hiperbòlic. Si un dia desapareix, no serà necessàriament a la Mediterrània.

A Mallorca, ens l’enfonsen i l’enfonsem. En el llot, a les basses. El cas de discriminació lingüística del centre de Salut de Son Pisà s’havia sobresegut perquè la pacient va sortir de la consulta amb la recepta que necessitava. Aquest va ésser el primer comunicat, el de la conselleria pertinent. La doctora qüestionada, vaig dir-me, no s’haurà d’enfrontar a cap mena de sanció o de càstig. I vaig alegrar-me’n, de debò. Tot allò que té a veure amb la justícia i les condemnes, em repugna més que un pèl de rata a la sopa. La palmeta al calaix...! Per l’amor de Déu, vejam si donem una oportunitat a la paraula i al diàleg sense que, oportunitat i diàleg, siguin sinònim de debilitat. Però la presidenta Armengol ha ordenat que es reobri l’informe. Ha fet el que cal...? Probablement. Però seria injust que es focalitzés en aquesta metgessa una pila d’errors que, tocant al respecte als catalanoparlans, ha comès el Govern en fer cas de la cridòria de certs elements del cos sanitari que propalaven missatges espanyolistes de signe supremacista.

Precisament a causa del deixar fer del Govern, proliferen en els centres de salut les actituds d’intolerància lingüística. També, és cert, a altres mons que res tenen a veure amb el sanitari. Quelcom s’ha fent malament (o molt malament) a nivell institucional, perquè el present sigui tan decebedor. En el millor dels casos, la llengua catalana és percebuda com una nosa. Els primers responsables? Càrrecs electes, funcionaris. El mal ve d’Almansa...? I tant! Parafrasejant Foix: ho sap tothom i és profecia. Però, tot i saber-ho, d’aleshores ençà han passat anys i panys i a casa nostra s’ha fet ben poca cosa per a posar-hi remei. El mal ve d’Almansa, ja ho he dit. I de tant en tant, no fotem!, de les clavegueres nostrades. La cultura no la fan les gallines, la política de repartir gra és un insult. Els sis anys darrers, en què les institucions públiques han estat governades per l’esquerra, l’estatal i la regionalista, les polítiques de normalització lingüística s’han reduït a alguns titulars altisonants i al manteniment d’una xarxa burocràtica de suport a la cultura, part de la qual té a veure amb la llengua catalana, que difícilment pot presentar un balanç digerible. Ho sé, la gent del PSIB-PSOE no va ésser a Almansa, però genèticament en prové. Ja ho crec! Tanmateix, no són els únics responsables d’aquesta política de ratlles difuses i confuses. Multiculturalitat, multilingüisme...? Si, molt bé. Però quina és la llengua de cohesió social...? Quin és el respecte institucional a la llengua catalana, si un diputat es nega en roda de premsa a respondre una pregunta en català i el Parlament no el reprova? En fi...!

Dilluns passat, aquest diari parava esment en un estudi de l’INI, segons el qual s’espera que en deu anys la població de les Illes Balears experimenti un augment percentual d’un 13,93 %, el més alt de l’Estat. Perquè els lectors que no llegiren la informació es facin càrrec de la magnitud del problema que ens amenaça, assenyalaré que Madrid i les Illes Canàries tenen previst un augment del 8 %. Davant això cal posar en marxa una conselleria de política lingüística potent i amb els objectius a assolir en revisió constant. Cas de no fer-ho, no ens en sortirem. Mallorca –la seva història, la seva llengua, el seu tot– és un Titànic. S’enfonsarà sense remei.