Angelo Ghirelli i Annual

Angelo Ghirelli (Itàlia, ?-Palma, 1953) aplega a Del Índico al Atlántico (Palma: Imprenta Sagrados Corazones, 1950), un recull d’impressions entorn de les terres que ell continuava denominant Barbaria. Curiosament, la portada no té res a veure amb el contingut, atès que reprodueix un quadre de la badia de Palma vista des d’una terrassa particular d’El Terreno. El quadre és bellíssim, evocador. L’autor n’és Eliseu Meifrèn , el sogre de Ghirelli, i la terrassa encara és perfectament recognoscible tot i la decrepitud manifesta de la casa. Però en els anys que Ghirelli l’habitava era una estança del paradís. El llibre al qual em refereixo, porta un pròleg i un epíleg, del mateix Ghirelli, que traspuen placidesa i melangia. «Contemplar no es pensar, es vivir», escriu en el pròleg. Tanmateix, no pot sostreure’s a l’ombra fugaç d’una inquietud. «¿Qué despertar nos espera mañana?» Amb aquesta pregunta conclou l’epíleg. Del Índico al Atlántico , ja ho he dit, va d’una altra cosa. «¿Qué despertar nos espera mañana?» Ho digui vostè que ben igual ho sap, s’exposava que algun lector d’aleshores li respongués. Perquè la biografia d’Angelo Ghirelli és plena d’interrogants i punts suspensius. Aquest mes farà cent anys de la Batalla d’Annual, i ben segur que Ghirelli en sabia més del que va dir. L’estiu de 1921 feia voltes per allà. Un enginyer militar destinat a Melilla, Francisco Carcaño , el descriu: «Poseía el árabe a la perfección y se internaba con mucha frecuencia. Cuando iba vestido de musulmán, difícilmente se reconocía en él rasgo europeo alguno. Su trato era fino y agradable. Tocaba el piano, sabía de medicina, tenía algo de brujo y de adivinador». És a dir, parlava àrab tan bé com els rifenys, podia fer-se passar per un d’ells i s’internava en el seu territori com si res. Aquesta manera de comportar-se havia de fer concebre sospites a l’oficialitat espanyola, sobretot si tenim en compte que Ghirelli s’havia guanyat la confiança del cap de l’exèrcit, el general Fernández Silvestre . La pèrdua en vides humanes que va suposar el Desastre de Annual fa calfreds. Únicament a Monte Arruit, els cabilencs assassinaren uns tres mil joves que els havien lliurat les armes. A Annual en moriren entre onze i catorze mil, tots ells soldats de lleva. A l’expedient Picasso , es recull el testimoni d’un dels supervivents, el capità Julio Fortea . «Todos los capitanes de policía –afirma–, veían mal que se acompañara (el general Silvestre) y saliera al campo con un tal Chivelli (Ghirelli), extranjero sospechoso, que iba y venía al campo moro y que el testigo consideraba como un arma de dos filos por su conducta aventurera». Va tenir res a veure, Ghirelli, amb la trampa que va ginyar Adb el-Krim al general Silvestre...? Qui ho sap! Que Ghirelli va dedicar-se a l’espionatge, és ben segur. Per afegitó va casar-se amb Elisa Meifrèn , de qui darrerament s’ha dit que va fer part dels serveis secrets nazis. A la casa d’El Terreno, Elisa i Angelo allotjarien, l’estiu i la tardor de 1936, el cap de l’aviació feixista a Mallorca, Leone Gallo , i la seva amant, Beatrice . Aprofitant que els aviadors italians feien estada a dues passes, a l’hotel Mediterrani, organitzaven party’s amb molt d’alcohol i un piano. Ghirelli n’era professor, de piano. «¿Qué despertar nos espera mañana?» L’epíleg de Del Índico al Atlántico està signat l’any 1949. Ghirelli moriria el 1953, fou enterrat a Palma. Casualment vaig conèixer de vista Elisa Meifrèn. Ja era major. La record rere una finestra que dóna al carrer, asseguda a la taula camilla en companyia de Gafim , el periodista. Gafim la visitava amb certa freqüència. Per parlar de pintura, potser. El Terreno té una història fascinant a cada portal.