Ullastres, jugadors i un de Sineu

Trob en Miquel Romagué, amb ell solíem jugar a escambrí i quan li tocava tirar a ell, s’ho pensava, i s’ho pensava, i s’ho tornava a pensar fins que l’amo en Toni Goixó li deia: «Es pardal Joan! Què penses? Només tens tres cartes, tira’n una!» «Me costa decidir-me», deia, «Saps què passa? Jo he jugat molt i he perdut molts de doblers, i m’agrada pensar-ho. Un pic a ca l’amo en Toni Frontera (que sempre deia ‘A can Frontera, si no hi ha l’amo, hi ha sa cuinera’) perquè tenia un restaurant i ell sempre estava assegut a la taula de joc, allà un dia mos va agafar sa Guàrdia Civil i a jo me va tocar declarar després d’una dona que també l’havien agafada. El jutge que per cert era don Francisco, aquell que va tornar la seva dona quan ja no li servia, li va demanar: ‘Profesión?’ I ella que era grossa com un armari de tres cossos va respondre: ‘Puta!’ El jutge se va mirar l’escrivent i li va dir: ‘Ponga de Vida Alegre!’ Era molt fi don Francisco i dolent com una esgarrinxada. Jo solia fer de xofer de l’amo en Francesc Tibles que anava amb dos gaiatos i un pic, a n’es Pinaró, cridaren: ‘Ve sa Guàrdia Civil!’ I tothom escampà. I ell quedà tot sol i digué al cabo: ‘Fa una estona hi havia molta gent!’ Els mallorquins d’un temps eren molt jugadors! Més que ara! Però vaja tot això que jo te cont és del temps del rei Herodes!».

«Puix parla català, vejam que diu!» Això, que un contertulià atribuïa al rei En Jaume, no és més que una frase que Joan Fuster s’inventà, capgirant-la d’una que apareixia a un vers d’un sonet escrit pel caputxí Ciril Bofill l’any 1609 que deia: «Puix que parla en català, Déu li’n do gloria». Això pensava mentre m’asseia al cafè on a més dels habituals del dematí, el pintor, el taxista, el guixaire... que se barrinaven unes bones xicres de cervesa, tota l’altre gent no parla mallorquí: hem desvestit un sant per vestir-ne un altre! N’arriba un, que és extern, i en Gaspar Portell, que el coneix i sap d’on és, li enfloca: «L’amo, que sou de Sineu? / I com ho heu conegut? / Si teniu es cul pelut / el teniu germà des meu!» «Voltros sou dolents» replica el sineuer «pegau a s’os de sa cama!». «Tu... i aquella tia vostra que vivia per la Vila?» «Se va morir» diu el sineuer. «I que no vos va deixar res?» «Sí» diu «mos va deixar vius! Què ho trobes poc?»

Horabaixenc, de tornada de la pujada al puig d’en Baldiri veig que els sembrats ja tornen rossos, mir sa Bastida –una de les grans possessions del terme– ara convertida en hotel rural de luxe, parlam dels nostres néts... i quan ja ens acostam al poble, encara fa claror i és tard, no de bades ja ve Sant Joan, amb la nit més curta i el dia més gran.