1

Isabel Díaz Ayuso ha sumat una pila de vots en el Madrid dels funcionaris i del tapeo . Endemés ha sabut aprofitar la COVID com un 2 de Maig per a recuperar la xuleria èpica tan ben relacionada amb l’espanyolisme tradicional. Hi ha gent que es commou en sentir exclamar un «a mí Sabino que los arrollo», un «fuera desperdicios», un «que nos lo llevan» o un «a por ellos». Tot plegat és llenguatge Ayuso, èpica de taverna. Al llarg d’aquests últims mesos ens hem cansat de sentir que Ayuso «tiene lo que hay que tener» encara que, entre totes les coses que s’han de tenir i sembla que té amb escreix, no hi figuri, precisament, quelcom tan fonamental per a un governant com és el sentit comú. Ayuso no ha necessitat les urnes per a enfilar-se dalt d’un pedestal, n’ha tingut prou simbolitzant allò de «Madrid al cielo» amb una cervesa a la mà. De fet ja n’hi han dedicada una, de cervesa. Es diu La caña de España i la seva cara surt a l’etiqueta. Ara mateix, la senyora Ayuso és la canya de Sánchez , d’ Iglesias , dels rojos, dels catalans i dels animalistes. També li han dedicat una pizza, la Madonna Ayuso , amb mortadel·la, mozzarella i burrata, que és un formatge amb més calories que el xarop. L’Ayusomania ha arribat als fogons de l’Espanya castissa i com no podia ésser d’altra manera ha estat a través dels ous. Un restaurant gallec, de Madrid, ha incorporat a la carta un plat de calamars acompanyats de dos ous fregits del pes d’un meló de Vilafranca. Els ous s’han convertit en sinònim d’Ayuso. Huevos rotos a lo Ayuso , anuncia a la pissarra un restaurant de Palma seguint la moda madrilenya, i afegeix tot seguit: «con poca patata y muchos huevos». En una cosa ha fracassat la senyora Ayuso: ha pretès identificar-se amb la paraula llibertat, i els seus no li han fet gaire cas. Prefereixen relacionar-la amb els ous, que són un referent gastronòmic i patriòtic de sempre en l’argot dels Caralsoles. Un dels plats més coneguts de la postguerra, i fins i tot d’una mica més endavant, va ésser l’anomenat Huevos Arriba España o Huevos Requeté . En voleu la recepta? S’omple una plàtera amb un sostre gruixat de puré de patata i s’unta per sobre amb dues franges laterals de salsa de tomàtiga i una central de maionesa. És un menjar pobre, però tant nutritiu de cos com d’esperit. S’ornava amb ous bullits sencers clavats verticals a la pasta i amb una culleradeta de salsa de tomàtiga en el capcurucull. I ja tenim la boina vermella dels requetès! És un plat a recuperar pensant en un receptari dedicat als ous patriòtics. Posats en taula, els Caralsoles guanyen a l’esquerra, normalment més trista que un Divendres Sant. L’única aportació a la gastronomia que ha fet són las lentejas Negrín . És a dir, una grapada de llenties i dues de macolins posades a bullir amb aigua de torrent. No és un plat per fer mamballetes. Però potser les esquerres (i jo ho sóc, d’esquerra) no mereixen gaire més.