Can Catlar constitueix, possiblement el monument civil més important del renaixement de Palma, gràcies a l’aportació escultòrica de la seva façana. Ramon Medel ressenyà aquest frontis l’any 1849: «La fachada conserva aún la primitiva forma apareciendo a la vista del curioso observador como uno de aquellos edificios solares o como un alcázar feudal. Toda ella es de piedra de sillería con ventanas del siglo XVI adornadas con columnas, cariátides, arabescos y blasones». Efectivament, en dues ocasions podem veure l’escut del llinatge Catlar o Dezcallar: un ca «en là» o rampant, curiosa mostra d’heràldica parlant. Cap a l’any 1880 l’Arxiduc Lluís Salvador en diu, de l’immoble: «La meravellosa casa del Marquès del Palmer, amb sa preciosa façana, la més bella de la ciutat, tota en el més pur estil del renaixement; ses finestres són totes similars en general, però difereixen en els seus detalls».
El missatge iconogràfic de les cinc grans finestres rectangulars de la planta noble és espectacular. Es bastiren l’any 1556, segons diu una inscripció conservada en la finestra situada més a la dreta: "Any 1556 se feren les finestres a XX juyn", producte de la reforma promoguda per Pere Abrí-Descatlar i de la Cavalleria, senyor de la Bossa d’Or. Són d'estil renaixentista i, tipològicament, mostren una divisió interior creuada per un mainell o trencallum (vertical) i un travesser (horitzontal). Ornamenta les obertures un magnífic conjunt de relleus esculturats que representen figures antropomorfes de fantasiosa factura; l’objectiu ornamental és plenament aconseguit, però el missatge és molt críptic, completament desconegut per a la immensa majoria de persones que hi passen per davant. Si ens hi fixam bé, lluitant contra l'estretor del carrer, hi destriarem una bona mostra d’imatges, algunes de les quals transmeten una sensació inquietant: un repertori del bestiari i altres animals fabulosos, com lleons i esfinxs, personatges transsexuals, dimonis o màscares i carasses turmentades, que gemeguen de dolor... fins i tot un personatge estrangulat per una serp. També hi ha grutescos, angelots i personatges mitològics com Hermes (Mercuri)... Com a culminació d'aquest conjunt artístic i ornamental, al capdamunt de cada finestra de la mateixa planta noble, hi ha un medalló artísticament treballat. Representen, al·legòricament, les virtuts atribuïdes al cavaller; si miram d’esquerra a dreta, malgrat la llunyania, podrem arribar a identificar-les: Temprança, Caritat, Pietat, Prudència i Fortalesa. Es tracta, per tant, de les quatre virtuts cardinals (amb la Pietat en lloc de la Justícia), més la Caritat, que és una de les tres virtuts teologals.
Ja que hi som, malgrat les limitacions, intentarem fer una descripció finestra a finestra. El primer medalló virtuós representa la Temprança (una jove amb una copa en la mà): demana moderació en el menjar i en la beguda. Hem de dir que, habitualment, la iconografia medieval i renaixentista mostra la temprança com una dona amb una gerra que aboca aigua dins la copa de vi, per aigualir el líquid més excitant o reduir els perills de l’excés d’alcohol. La Temprança venç el pecat capital -o vici- de la gola. Al terç inferior dels brancals de la finestra, uns angelets o xerafins sembla que tenen fermats uns dimonis, amb carasses disforges. Davall l’ampit de la finestra, s’hi arrengleren tres caps de lleó; unes feres salvatges com aquestes, podrien ser un símbol de les virtuts més enèrgiques: la Temperança i la Fortalesa, ja que aquesta darrera, a la finestra corresponent, també mostra el repertori dels tres caps de lleons. Però, no descartam que volgués representar el vici de l’apetit animal, contrari a la Temperança.
El segon medalló representa la Caritat (una jove que té cura de dos nins petits). La Caritat venç el pecat capital -o vici- de l’enveja. És l’únic medalló identificat textualment, ja que mostra la inscripció: «CHARITAS + DE SUPRA». Al terç inferior dels brancals, uns rostres malcarats potser representin l’enveja. A la part més baixa, davall l’ampit, un home barbut, un àngel velat -potser-, i una altra testa masculina tanquen l’espai.
El tercer medalló representa Pietat (una dona jove, velada, amb les mans juntes en actitud de resar); el seus contraris serien la impietat i la irreverència. Crida l’atenció, al terç inferior de l’esquerra, un personatges transsexual (amb barba i prominents pits); un altre personatge no identificat, apareix al brancal de la dreta. Davall l’ampit, una testa turmentada, amb gest de dolor, es representa a l’esquerra; un angelet o xerafí se situa al centre i un Mercuri (amb ales al casc o elm) tanca el repertori.
El quart medalló representa la Prudència (una jove amb un mirall en una mà i una serp en l’altra); diuen que mata la serp de la ignorància. Dues misterioses esfinxs ocupen els terços inferiors d’ambdós brancals i... més misteri encara, aquests animals mitològics se situen tapant sengles persones, damunt la respectiva llosa. En la part inferior, a l’esquerra sembla que tenim un Mercuri, seguit d’un personatge desesperat o esglaiat, al centre. Mentre, a la dreta, s’hi ha cisellat una de les representacions més dures de tota la façana: un personatge amb una serp que l’està estrangulant. Pels «Emblemes» d’Alciato, i això per no remuntar-nos al Gènesi, sabem que la serp representa el pecat que ataca la virtut i, per tant, s’apodera dels viciosos fins a la seva destrucció.
El cinquè medalló representa la Fortalesa (una jove que alça una columna de pedra, trencada).
Crida l’atenció que, damunt el medalló, hi ha la cara d’un dimoni. Als costats, com diu S. Sebastián, hi ha uns «amorcillos trompeteros». La simbologia militar és present als brancals (un personatge amb escut, elm i espada), que seria una referència de la fortalesa per a la guerra, però hi ha també figures femenines, a ambdós costats dels brancals, amb pits prominents i, molt dur, amb una pota de porc entre les cames, visible ja que s’aixequen els vestits lleugerament. Es tracta d’una referència, versemblantment, de la bestialització provocada per la luxúria, un dels enemics de la Fortalesa. En el terç inferior, apareixen sengles representacions de grutescos armamentíscs romans. A la fi, davall l’ampit, hi ha les tres testes de lleons, com en la primera finestra, possiblement per la força del lleó. Immediatament parlarem d’una altra virtut, relacionada amb la Fortalesa, que actua també contra la luxúria: la Fidelitat, situada, precisament, just davall la finestra que comentam.
Arribats en aquest punt, interpretam que el missatge iconogràfic del conjunt planteja una superposició de les virtuts, situades a la part superior de les finestres, en lluita o en contraposició als seus contraris, els vicis, situats a la part inferior. Potser ens trobam davant una façana inspirada en la Psichomaquia de Prudenci, que posiciona virtuts contra pecats. El missatge d’aquesta façana parlant, plenament renaixentista, se situa en la línia defensada per Fernando Checa a l’obra «Carlos V y la imagen del héroe en el Renacimiento»: aporta un missatge molt erasmià, ja que crea el concepte de ‘virtut heroïca’, que plasma el lligam entre virtut i milícia, un tema que triomfa en època de l’emperador Carles V. Per a la representació d’aquest nou concepte, es fusionen elements clàssics profans amb els tradicionals cristians.
Lucrècia, l’heroïna romana, a Can Catlar
En la sobrellinda de la finestra renaixentista de la planta baixa de Can Catlar, a la dreta del portal forà, ens crida l'atenció un relleu que representa una dona en actitud de clavar-se una espasa en el pit. Molt probablement es tracta d'una representació de la mort de Lucrècia, patrícia de l’antiga Roma que esdevingué símbol de la fidelitat.
Una de les mostres de l’entrada del classicisme renaixentista a Mallorca, al segle XVI, és la moda dels noms de pila d’arrel clàssica que fins aleshores eren inexistents a l’antroponímia illenca. Diuen els professors Maria Barceló i Gabriel Ensenyat: «En concret, els noms que documentàvem eren: Lucrècia, Helena –que tot i ésser un nom cristià ara es reiterava molt més–, Estàcia, Policena, Diana, Troiana, Fedra, Adriana, Cassandra i Prudència, pel que fa als femenins; i quant als masculins: Teseu, bastant repetit, Príam, Marc Antoni, Hipòlit i Febus».
La llegenda romana de Lucrècia conta que Sext Tarquí, fill de Tarquí el Superb, darrer rei de Roma (534-509 aC), s'enamorà de Lucrècia, dona d'un general cosí seu, Tarquí Col·latí. Sext Tarquí, decidit a posseir Lucrècia, envià Col·latí a una expedició bèl·lica, i assetjà Lucrècia; emperò, la dona s'estimà més suïcidar-se abans d'accedir a les pretensions de Sext Tarquí. El literat menorquí del segle XVIII, Joan Ramis i Ramis, posa en boca de Lucrècia les paraules següents, just abans de clavar-se el mortífer punyal:
Què més horror per mi que el viure sens honor?
Esta és la mort més cruel, esta és la mort pitjor.
Sí, sí concloigam ma vida desgraciada
i no puc viure més veent-me deshonrada.
Jo vivia a l'honor, vivia a la virtut:
céssia de viure, pues, quan tot està perdut.
vida tan infeliç jo no la puc sofrir.
el meu cor l'avorreix i estima més morir.
A causa de l'acció del seu fill, Tarquini el Superb hagué de fugir de Roma, empès per una revolta patrícia, dirigida per Luci Juni Brut, i acabà així l'època de la monarquia romana. Aleshores s'instaurà la República i Col·latí en fou un dels primers cònsols. Les cròniques romanes ens situen els fets cap a l'any 246 de la fundació de Roma, és a dir, l'any 509 abans de la nostra era.
1 comentario
Para comentar es necesario estar registrado en Ultima Hora
Molt bon reportatge! Un luxe tenir l’opció de llegir-ho en català.