La Seu o Catedral de Mallorca conté i conserva nombrosos elements artístics i altres tants objectes litúrgics i, com no, accessoris i estris per a les celebracions religioses.N’hi ha de més importants o valuosos que altres i, especialment, els més antics, solen anar acompanyats de llegendes i tradicions o, simplement, d’anècdotes i contarelles. Vet aquí tres d’aquests elements remarcables i carregats de simbologia.
La Càtedra de la Seu
La càtedra o seu episcopal centralitza el fons del presbiteri o Capella Reial de la Seu catedral de Mallorca. El diccionari defineix la càtedra com la cadira o tron oficial d'un prelat, d'un professor o d'una alta autoritat; en aquest cas, es tracta de la sumptuosa cadira oficial del bisbe de Mallorca. La primera càtedra sembla que ocupà aquest espai l'any 1328, just acabada de construir la Capella Reial, adossada aleshores a la nau del que havia estat la mesquita musulmana. El primer llibre de fàbrica i sagristia de la Seu parla del trasllat de les cadires dels canonges al cap nou, nom amb què es coneixia l'estructura recentment bastida o Capella Reial. El cor dels canonges acompanyà, segons Marcel Durliat, «un trono episcopal en marbre col·locat al fons de l'absis, seguint una tradició molt antiga. Aquesta particularitat, que s'observa també a Barcelona, on fou instal·lat igualment en el fons de l'absis una càtedra gòtica destinada al bisbe aproximadament en la mateixa època, demostra que, dins la primera meitat del segle XIV, el bisbe encara oficiava des d'aquest indret a les dues catedrals. Ja no devia ésser així durant molt de temps, car la col·locació de grans retaules de fusta esculpida, des de la segona meitat del segle XIV, tant a Barcelona com a Palma, imposarà el desplaçament del bisbe. El seu setial de marbre restarà tanmateix al fons de l'absis, en record de les antigues pràctiques litúrgiques que aquestes dues catedrals havien conservat».
La càtedra episcopal de la Seu de Mallorca és de marbre blanc de Carrara i el 1346 se li afegí, per ordre del bisbe Berenguer Batle, una fornícula gòtica, feta en pedra de Santanyí; les seves armes heràldiques, dos papagais, apareixen esculpides en la clau de la petita volta del nínxol. En opinió de G. Llompart, I. Mateo i J. M. Palou, la càtedra -i la seva fornícula- dataria dels anys de pontificat de Berenguer Batle i «no sembla desacertat atribuir a Arnau de Campredon la talla de la càtedra episcopal, concebuda seguint antigues tradicions, per presidir les celebracions i els oficis litúrgics i el cor, amb el qual ha de ser vinculada». La càtedra s'aixeca vuit pams elevada del sòl, com a símbol d'autoritat, damunt el cadirat del cor, que s'estén en hemicicle a ambdós costats. A la base de la càtedra, hi apareixen esculturats dos lleons, un a cada costat. Sembla que aquests animals representen els símbols de força i de la vigilància pastorals. Diu la tradició que les dues imatges deixarien el seu estat petri i es convertirien en lleons ferotges, de carn i os, si el bisbe de Mallorca estigués amenaçat d'heretgia o per alguna intriga de palau, i protegirien el seu amo. Alerta, perquè, si qualque dia, un bisbe s'allunyàs de l'ortodòxia religiosa, ell mateix també rebria d’aquests ferotges guardians!.
Des d'un punt de vista litúrgic, el cerimonial de més categoria celebrat a la Seu de Mallorca s'anomenava pontifical, també dit fer seu, perquè el bisbe presidia des de la seu o càtedra de marbre, i concelebrava amb dotze preveres. El bisbe Batle ja pontificava el 1333, un segle abans que Gil Sánchez Muñoz, que renuncià al papat l'any 1429, augmentàs el cerimonial de la mitra mallorquina. Els dies assenyalats per a tal solemnitat eren: Nadal, Dijous Sant, Pasqua, Cinquagesma, l'Assumpció de la Mare de Déu i Tots Sants.
El llantoner de la Seu
El llantoner de la Seu era el sistema d'il·luminació més important de la capella reial del temple catedralici de Mallorca. El nom de llantoner, segons el DCVB respon a un conjunt de cercolets de ferro units formant com un salomó que en lloc de ciris sosté llantons, és a dir, vasos o petits recipients per posar-hi oli i un ble per a fer llum, per a il·luminar una església o una gran sala. El llantoner de la Seu té 365 llantons i, des de temps immemorial fins a començament del segle XX, estava situat enmig de la capella reial, damunt l’altar major. Segons Mn. Baltasar Morey, el baixaven, omplien els llantons d'oli, els encenien un a un, i tornaven a pujar el llantoner amb un ternal. El 1904, amb motiu de la reforma de Gaudí, el canviaren d’ubicació, i el posaren enmig de la nau, concretament en la quarta volta des del portal major.
Té llegenda, aquest llantoner, ja que una certa tradició, gens versemblant, per altra banda, diu que provenia de la sinagoga del Call jueu. En aquest sentit, l'historiador Joan Dameto, esmenta l’opinió de fra Gonzaga de Ori, sobre «el candelero de la capilla mayor de esta catedral, que también afirma que fue traido del templo hierosolimitano». P. A. Matheu se’n fa ressò, d’aquesta llegenda, quan diu que «en el centro de la [nave] mayor figura un gran lamparón que constaba de 365 luces y procede según tradición, de la sinagoga judía del rabí Solam, cerrada hacia el año 1435». Miquel dels Sants Oliver també esmenta aquest tema quan parla del «gran llantoner mosaic, record de la sinagoga».
Diuen els investigadors Gabriel Llompart i Jaume Riera que «la tradició de l'origen jueu del llantoner de la Seu continua afirmant-se pertinaçment entre els erudits, per més que manqui de tota referència documental segura. El P. Villanueva, davant aquesta tradició, reaccionà amb la seva admirable prudència i comentà, amb senzillesa, que el sistema d'il·luminació per mitjà de llànties de vidre no era peculiar dels jueus i que, per tant, no hi havia raons intrínseques per creure'l procedent d'una sinagoga. Nosaltres, potser massa agosaradament, no ens estem de declarar que tenim aquesta tradició per tan falsa com la del rellotge [i campana de Cort], i, mentre esperam l'exhumació del document que demostrarà que el llantoner de la seu fou construït per a una església cristiana, és a dir, per a la Seu mateixa, adduirem ara tres arguments en favor de la presumpció que el llantoner no procedeix de cap sinagoga de Mallorca».
El primer argument, afegeixen Llompart i Riera, és que «ja al segle XIV, a la Seu de Mallorca hi havia uns sagristans que rebien el nom específic de llenters. Un segon argument, prou poderós, és que tota la tradició suposadament unànime sobre l'origen jueu del llantoner de la Seu recolza en una sola frase de Benet Espanyol, i encara contradictòria i inconcreta: «E diu-se més avant, segons se troba per memòria feta per lo rabí Solam, qui es feu cristià, que lo llantoner de la Seu era de la sinagoga dels jueus». I un tercer argument, potser concloent, per presumir que el llantoner de la Seu no pot procedir de cap sinagoga de Mallorca, és que essent totes elles molt reduïdes, simplement, ni passaria per la porta, ni gairebé no hi hauria cabut».
El sepulcre antic del rei Jaume II
L’any 1306 el rei Jaume II de Mallorca havia expressat, en el seu testament, la voluntat de construir la capella de la Trinitat de la Seu com a mausoleu reial, on ell i els seus descendents havien de ser enterrats. Però, les ordres no es compliren i, durant segles, la tomba del rei Jaume II estigué davant l'altar major de la Seu. Poc després, descobriren, per a sorpresa de tots, que el càdaver reial era un cos incorrupte. L’alegria i la festa varen ser grosses; a partir d’aquell descobriment, la tomba s’obria adesiara, per poder contemplar aquell cos lliure de corrupció, vestit de brocat carmesí. Però, moltes opinions asenyalaven que aquest costum tenia més de profanació que d’advocació respectuosa. Així les coses, l’any 1779, el rei d’Espanya Carles III de Borbó patrocinà un nou sepulcre, esculpit per Sabatini, actualment conservat al Museu d’Art Sacre de Mallorca (Museu Diocesà). Però, així i tot, per un calaix lateral, els escolans de la Seu mostraven el cadàver del monarca a qui el volgués veure i, a més, la custòdia de les reials despulles no era gens eficient, ja que hi havia gent que robava, com a record, algun fragment de la roba o del cos. A la fi, el 1946, Frederic Marès, l'escultor dels mausoleus reials moderns de Poblet, cisellà dos nous sepulcres, d’estil neogòtic, el de Jaume II i el de Jaume III, instal·lats en sengles nínxols o arcosolis de la capella de la Santíssima Trinitat. Per cert, el sepulcre del rei Sanç o Sanxo, es perdé a la catedral de Perpinyà; per això, les institucions mallorquines sufragaren un monument funerari, també de F. Marès, que es pot visitar en l’esmentada catedral del Rosselló.
Gaston Vuillier, l’any 1893, conta detalladament, en un relat no exempt de suspens, la visita al sepulcre de Jaume II, a la Seu de Mallorca: "La immensa nau està submergida dins la fosca; unes mallorquines vagament entrevistes, agenollades damunt les lloses, passen el rosari, sense aturar-se més que per agitar silenciosament els ventalls; també hi ha alguns homes, que resen fervorosament. Després el cant cessa, els ciris s'apaguen a poc a poc, i els canonges se'n van silenciosament, desapareixent d'un en un, dins l'ombra de les altes columnes. Llavors, qualcú s'acosta a nosaltres, i murmura: — Vénguin. El seguim: un capellà i un amic d'en Sellarès vénen amb nosaltres. Confès que estic extraordinàriament intrigat. Encenen torxes, i, de sobte, ens trobam davant un sarcòfag de marbre negre que part damunt té un ceptre, una espasa i una corona reial. A un dels costats llegesc la següent inscripció gravada al marbre:
«Aquí reposa el cadáver del sereníssimo / Señor Don Jaime de Aragón, II / Rey de Mallorca / Que merece la más pía y laudable / Memoria en los anales. Falleció / en 28 de mayo de 1311»
«—Obriu—, diu en Sellarès, en veu baixa. Fiquen una clau dins el marbre, i s’aixeca un dels costats petits: hi ha un taüt; l'estiren cap a defora. El cadàver del rei és davant els nostres ulls, vestit d’ermini, la boca ben oberta i les òrbites molt endinsades. Amples gotes de cera que han caigut dels ciris semblen llàgrimes coagulades damunt la cara ferotge: es diria que aquest cadàver passa pena de les mirades que torben el seu darrer son. A la claror de les torxes, la corona lluu, i l'espasa resplendeix com si encara quedassin raigs gloriosos dins aquestes despulles fúnebres d'una reialesa. Després d'uns instants de contemplar aquest espectacle, tornen a ficar el taüt dins la tomba, roden clau, i tornam travessar la nau immensa, on ressonen les nostres passes damunt les lloses". Vuillier acaba formulant unes reflexion molt dures sobre la manca de respecte cap al «bon e savi» rei de Mallorca. Té tota la raó... I tot per uns cèntims de propina!!
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Ultima Hora
De momento no hay comentarios.