-Bon dia, esfoçats alumnes. Avui parlarem de las bregues entre germans derivades del testament de Jaume I. Au, idò:
El 27 de juliol de l’any 1276 morí el gran rei Jaume I; els seus fills Pere i Jaume heretaren la corona d’Aragó, que s’hagué de dividir: Pere fou rei d’Aragó i Jaume de la nova Corona Mallorquina. Jaume II fou coronat rei de Mallorca a l'església de Santa Eulàlia de la ciutat de Mallorca el 12 de setembre del 1276, on jurà els privilegis i franqueses del Regne de Mallorca; posteriorment, prengué possessió del Rosselló i dels altres comtats nord-catalans, i també del senyoriu de Montpeller. La divisió de la Corona d’Aragó fou una resolució que el rei Pere, que se’n considerava l’hereu únic, no acceptà mai. El 1279 Pere obligà Jaume a signar el ‘tractat de Perpinyà’, pel qual el rei de Mallorca es declarava vassall del rei d’Aragó. La tranquil·litat no durà gaire, per culpa de la conjuntura siciliana. Després de les Vespres Sicilianes (30 de març de 1282) Pere el Gran conquerí Sicília el 4 de setembre. En represàlia, el Papa Martí IV va excomunicar el rei Pere i va investir Carles I de Valois com a nou rei d'Aragó.
-Uep... quin ‘farol’, professor. El papa posant i llevant reis!
-Sí, el poder temporal de l’Església no era precisament neutral. Com deia, s'iniciava així la Croada contra la Corona d'Aragó. En aquest conflicte, el rei Jaume II de Mallorca, germà del rei Pere, es va posar al costat del rei francès. Així les coses, el rei de França demanà suport a Jaume II per passar pels seus territoris per entrar a Catalunya. La religiositat de Jaume li impedia enemistar-se amb la Santa Seu i, al mateix temps, era perillós trair el seu vassallatge, encara que l’excomunicació de Pere, davant el papa, eximia Jaume del sotmetiment feudal al seu germà. Entre l’espasa i la paret, el 16 d'agost de 1283 se signà, en secret, el Pacte de Carcassona, de Jaume II de Mallorca amb Felip III de França, pel qual Jaume II es comprometia a donar suport i deixar passar les tropes franceses per les terres del Rosselló per anar contra el rei Pere.
-Apuntau la bibliografia, perquè la professora Maria Barceló Crespí ho conta a la seva biografía de Jaume II: Pere s’assabentà de les intencions del germà i entrà militarment al Rosselló, de tal manera que aconseguí que obrissin les portes de la ciutat de Perpinyà i també les del palau que, mira per on!, es diu palau dels Reis de Mallorca.
-¡Uau, el palau dels Reis de Mallorca és a Perpinyà!
-Bona sorpresa per a més d’un! Així és, germà del Castell Reial de l’Almudaina i ens indica que Perpinyà i la Ciutat de Mallorca eren co-capitals de la nova Corona mallorquina. Idò, continua la professora Barceló «fou aleshores quan, segons la llegenda, Jaume fugí per una claveguera i es refugià en el castell de la Roca. La família de Jaume II quedava en mans de Pere, ja que la reina Esclarmonda fou feta presonera, juntament amb els seus fills, encara que aviat va ser alliberada, gràcies a les peticions del vescomte de Cardona i del comte del Pallars».
Efectivament, quan a Pere, rei d’Aragó, li arribaren notícies del pacte entre el rei Jaume II de Mallorca, germà seu, i el rei de França, gran enemic, va ser gros! es posà furiós i decidí envair el Rosselló, que aleshores formava part de la Corona Mallorquina. Pere controlà el palau del rei de Mallorca, a Perpinyà, i, de fet, tengué empresonada la família reial mallorquina: el rei, la reina Esclarmonda i els seus 4 fills. Malgrat el control estricte dels guardes de Pere, Jaume aconseguí sortir del palau de manera rocambolesca. Manllevam de la «Crònica» de Bernat Desclot l’episodi, i el recontam a la nostra manera:
«-Esclarmonda, t’he de confessar que he tractat i consentit tals coses contra el meu germà Pere i a favor dels francesos, que, si per dissort descobreix el que he fet, estic segur que em matarà». «-Què dius, rei meu? Ben segur que no et quedava altra remei... I ara, què farem». «-En aquest precís moment, el meu germà creu que estic dormint, debilitat per la malaltia; però, realment, ara mateix faré mirar, si hi ha qualque forat o mina per on poder eixir del castell sense ser vist».
«-Per què no fas venir el mestre de picapedrers del castell» -li digué Esclarmonda.
«-Sí, bona idea, ara el faré venir. En aquest castell, ell sap on es colga el dimoni!».
El rei diu al mestre: «-Mestre, vós que heu obrat el castell, ara he mester que em mostreu la vostra vàlua, les vostres mestries, i que cerqueu finestra o espitllera o forat, per on pugui eixir d'aquesta cambra directament a l’exterior». El mestre, acaronant-se la barba, respongué: «-Uff, majestat... ni una rata podria sortir d’aquí que no fos vista, de tal manera fa guardar el castell el rei d'Aragó. No sé com fer realitat el que voleu». Quan el rei En Jaume, el sentí, l’ànima li caigué als peus, però, insistí al mestre i li digué que era necessari sortir, no només de la cambra sinó també del castell. «-Au, venga, començau a cavar una mina dins la cambra, que m’estim més morir fora que romandre aquí en mans del meu germà». «-Senyor, intervingué el mestre, això que voleu és bo de dir, però difícil d’aconseguir fer. Si no fóssiu vós qui sou, vos intentaria treure per un lloc que jo sé». «-Com és això! -digué el rei- O no som jo, bergant, home digne d’intentar-ho, com qualsevol altre!». «-És vera això -digué el mestre-, però tenc vergonya de dir a un tan noble i tan honrat senyor com vós, que surti per un lloc així; majorment perquè heu estat malalt i encara no vos heu curat del tot». «-I quin és aquest maleït lloc?... i espavila, que no tenim temps» -digué el rei, ja mig enfadat-. «-Senyor -digué el mestre-, quan obràrem el castell, férem una aigüera que ve de la cuina, i passa per davall aquesta cambra, i surt fora del castell, un tret de ballesta. I és prou ampla, que bé podria passar-hi un home a bocons.» «-Una aigüera...?» «-Sí, majestat, una claveguera d’aigua bruta! Ja li dic, és plena i bruta de sutzura, per raó de les aigües i moltes lletgeses que hom hi tira tot lo dia. I així em tem que, si intentàssiu eixir, potser us faran gran dany la pudor i la brutor que hi ha allà dins». «-Aquesta sí que m’és bona!. No és moment de refinaments! Tant em teniu per frèvol o dèbil i per despoderat que no pugui fer jo el que fan els altres! Si és així com deis, endavant ses atxes! No badeu, feis via a foradar i penseu a encertar el lloc per on passa aqueixa claveguera!».
Dit i fet! el mestre, armat d’escodra i martell, va obrir i trencar les lloses de la cambra, i arribà al punt on l'aigüera passava; i la trobà ampla, més que no es pensava. El rei En Jaume, quan la va veure, va fer un alè. L’escuraren amb tanta d’aigua com pogueren. El mestre hi va entrar amb llums de candeles i la trescà tota, fins que va veure que la sortida era practicable. Quan ho contà al rei, aquest en tengué gran goig. Es vestí amb gramalla de blanc de Narbona, ben folrada de tint en grana i entrà en la mina, darrera el mestre, que anava davant ell amb llum de candeles amb una llanterna en la mà, i dos qui el seguien darrere, i ningú pus.
-Pobre vestit de luxe, amb tant de ‘glamour’!... no m’ho crec, professor.
-Meem... així ho diu el gran Desclot!... ja ho anireu a cercar! Abans de sortir, prengué comiat de sa muller la reina; i amb grans llàgrimes se separaren; i ella romangué en sa cambra; i ell partí per la claveguera, fins que fou a l’altre cap, fora del castell. El rei En Jaume de Mallorques quan fou fora es donà per salvat; és cert que es trobà tot sollat, ell i el seu vestit; però, pensà: «per un clau no s’ha de perdre una ferradura... tan gran goig tenc, com en som eixit sa i bo». I si era malalt i de feble complexió, ningú ho hagués dit, car començà a caminar aviat i xalest, i prengué el camí d’un castell que ha nom la Roca. Quan hagué caminat bé mitja llegua, trobà un home d’aquella terra qui menava una somera, i li digué que la li prestàs fins al castell de la Roca, i l'home ho feu. I així el rei Jaume II arribà al castell; i el conegueren els del castell, i es meravellaren molt i el reberen molt honradament. El rei En Jaume hi romangué un temps, cul batut i cara alegre.
-Vaja una pel·lícula, Vell professor. Si això fos Hollywood, ja tendríem una superproducció!.
1 comentario
Para comentar es necesario estar registrado en Ultima Hora
Molt interessant. La corona d'Aragó no tenia res a envejar a ningú. Quan teníem Sicília i Nàpols érem de les nacions més fortes del món.