Els patis de Palma constitueixen una aportació de la nostra ciutat al patrimoni de la Humanitat, encara que ningú hagi arreglat els papers per oficialitzar tal declaració. Aquests mesos de maig i juny, previs al Corpus, propis i estranys haurien de poder gaudir d’un tast d’aquesta excel·lència històrica i artística. L’any 1918 l’arquitecte Guillem Reynés féu una descripció molt clara i concisa de la tipologia modèlica del casal ciutadà amb pati: «Un portal de mig punt dona entrada a un vestíbul espaiós amb un pati central des d’on arrenca l’escala. Amb lleugeres variants, les crugies que envolten els patis es troben sostingudes per arcs; i en la disposició de les escales, d’una gran varietat dins la unitat de criteri, és tema obligat la indispensable galeria del replà que permet l’entrada al pis amb una porta a cada costat. … Un entresòl per a estudis i un porxo per a traster i estenedor completen els serveis dels nostres palauets. És sempre la mateixa tradició romana al voltant d’un pati».
Però, a partir d’aquest model bàsic, els patis de Palma, i la decoració de la casa en general, s’adapten a la moda o a l’estil del moment històric que els ha vist néixer. Els patis d´estil gòtic, dels segles XIV i XV, es decanten per un intimisme, amb patis a cel obert relativament petits, amb escales rectes o en escaire, sovint ornamentades amb arrambadors esculturats i amb plafons calats. Avançat el segle XV, la superfície del pati s’anirà ampliant i les escales assoliran una monumentalitat remarcable. Són espais amb accés, majoritàriament, per un portal de mig punt adovellat i introduïts per una entrada (vestíbul), normalment amb enteixinat de fusta, que a vegades pot ser d’estil mudèjar. A l’entrada s’obrien els portalets d’estudis «decorats amb delicades talles gòtiques rematades per emblemes heràldics de la família», com diuen Maria Barceló i Guillem Rosselló Bordoy. Un arc apuntat o ogival comunicava amb el pati a cel obert. Els arcs ogivals eren acompanyats per finestres amb arcs conopials i, tant a les façanes exteriors com als murs dels patis, amb les característiques finestres coronelles.
Diuen A. Byne i M. Stapley: «Els palaus gòtics recordaven els de Barcelona. El tipus d’escalinata de Palma, com la de Can Oleo, es pot reconèixer fàcilment al carrer de Montcada de la capital catalana; igualment passa amb la petita finestra gòtica bocellada de les cases de Palma, el portal d’arc rodó amb amples dovelles planes, la finestra geminada que se sol anomenar finestra coronella i la petita galeria oberta davall la volada del terrat... per tota la ciutat els propietaris de cases del segle XV començaren a substituir les gracioses finestres coronelles per obertures rectangulars, de vegades amb marcs bocellats, de vegades tallats... una altra alteració de les façanes fou l’ampliació del portal. Hom començava a usar amb certa freqüència els cotxes [de cavalls], cosa que exigia que les portes dels patis fossin més amples; els seus batents encara giren sobre pius pensats a l’estil moro». En el tipus de casal més antic, s’entrava pel vestíbul, on la gent baixava del carruatge o de la cavalcadura, recinte generalment cobert amb un sostre de fusta decorada (enteixinat), d’on es passava a un petit pati al descobert del qual partia l’escala adossada a la paret.
Byne i Stapley es refereixen a la tipologia de l’escala gòtica: «Si l’escala és dels temps gòtics, es dissenya al llarg d’un dels costats del pati amb un arc rebaixat a damunt... L’escala gòtica tenia un parapet de pedra calada semblant al que es pot veure a les cases medievals de Barcelona». El pati gòtic, com diuen M. Barceló i G. Rosselló Bordoy «es caracteritza per l’escala monumental amb barana d’obra de plafons calats amb traceries gòtiques. Llevat de l’escala dels Oleo, la resta han desaparegudes».
Als segles XVI i XVII el petit pati gòtic i l’escala continuaren el seu procés d’expansió i de monumentalitat, ja iniciat a la segona meitat del segle XV. Els patis s’ampliaren, malgrat que això suposàs sacrificar part de l’espai reservat a les habitacions del senyor o del servei i els elements significatius de l’entorn del pati es tractaren artísticament. En aquest sentit, durant el renaixement, les dimensions de l’escala cresqueren considerablement; com diuen Byne i Stapley, que parlen també de les escales del primer barroc: l’escala «projectà sobre el pati una espècie de dosser. D’aquests tipus, n’hi ha diverses varietats, la més senzilla de les quals puja fins a una plataforma i la galeria transcorre després al llarg de la paret, com a Can Olesa». També es refereixen als arrambadors de les escales: «Durant els segles XVI i XVII l’arrambador era de ferro forjat i imitava amb la seva silueta els balustres de pedra. Aquest detall no es troba mai a la Península. Els balustres simulats eren d’un quart de polsada de gruix, amb una superfície ben polida, i no eren mai calats; els pintaven de negre i després els posaven oli». Des del punt de vista de l’escultura, molt sovint aplicada a la decoració arquitectònica en forma de relleus per a les finestres, portals i galeries de les cases, el Renaixement comença a Mallorca amb l’escultor Juan de Salas, aragonès, que treballà a la Seu entre 1526 i 1530.
Can Olesa (Foto Parera, 1897).
La casa més significativa del Renaixement a Palma és Can Catlar (carrer del Sol), amb una càrrega iconogràfica impressionant a la seva façana; encara que el pati ens ha arribat modificat, són destacables els portalets dels estudis. Una altra casa important del renaixement era la Posada de s’Estorell, amb un magnífic pati, emmarcat per l’entrada, l’escala i la galeria; tot un repertori de relleus artísticament cisellats decoraven l’espai: grutescos fantasiosos, mostres del bestiari, amb gran càrrega simbòlica, escuts nobiliaris i motius vegetals. Lamentablement, tot el conjunt fou desmuntat a final del segle XIX i venut posteriorment.
La plenitud del pati ciutadà arriba amb l’estil barroc, que abasta des de la tercera dècada del segle XVII i bona part del segle XVIII. Es construeixen espais amb una monumental escenografia, que pot arribar a la sumptuositat; són patis presidits per columnes de fust abombat (èntasi) i capitells amb volutes jòniques que sostenen arcs extremadament rebaixats (els popularíssims arcs d’ansa-paner). L’escala es fa més ampla, amb graons de pedra de Santanyí i l’arrambador de ferro amb balustres plans; avançat el segle XVIII, apareixeran també les escales imperials. Les galeries o loggies amb esvelts arcs i amb motius heràldics seran també molt representatives del pati barroc. Com recullen A. Pascual i J. Llabrés, els patis tenen «la naia amb carreus impecablement tallats, monumentalitzada als patis més rellevants amb l’esplèndida loggia a la italiana, de tres arcs amb balustrada»; entre 1675 i 1775 els patis de Palma «constitueixen la màxima expressió d’una forma molt particular d’interpretar l’art barroc, adaptat plenament a la saviesa tècnica dels mestres locals i a l’assimilació d’una arquitectura italianitzant».
Als patis del segle XVIII hi apareix l’escala imperial, dividida en dos rams: l’escala «als exemples més ambiciosos dona accés a una plataforma central i després es divideix en dues ales separades que acaben a cada un dels extrems de la galeria superior» (Byne-Stapley). L’exemple més escenogràfic d’escala imperial és Can Vivot. Hi ha cases del barroc més tardà que aporten escales imperials invertides, és a dir, que comencen en dos rams que conflueixen en un superior; en són exemples Can Morell (Casal Solleric) i Can Marquès (carrer Apuntadors).
Els darrers anys del segle XVIII i els primers del XIX apareixen alguns patis classicistes, amb serlianes o columnates dòriques, com la que hi ha a Can Montenegro o al pati anomenat Can Servera (carrer de la Concepció); un altre pati classicista és Can Armengol, en part dissenyat per Isidoro González Velázquez.
Avançat el segle XIX, les cases i els seus patis s’adapten a les noves modes, englobades sota l’epígraf genèric d’historicisme. Només al carrer de Sant Jaume, en tenim dues mostres precioses; per una banda, Can San Simon, exemple d’un classicisme anomenat neorenaixentista i, ben a prop de l’anterior, Can San Simon Menor o Can Rul·lan (seu de la Fundació Barceló), una bellíssima mostra del neogòtic. L’altre gran pati neogòtic és Can Espanya-Serra, amb una monumental escala esculturada.
El segle XX aporta estils tan importants com el modernisme i el regionalisme arquitectònic. Amb el modernisme, con afirmen A. Pascual i J. Llabrés, «els patis es converteixen en autèntiques caixes d’escala cobertes amb lluernes». El modernisme afecta als patis amb reformes parcials i aportacions decoratives que no amb cases de nova construcció; exemples com Can Marquès (Can Vich de Superna) o la façana de Can Castelló ens ofereixen un repertori ornamental modernista.
El regionalisme arquitectònic, també denominat noucentisme, suposa tot un revival de l’arquitectura tradicional, bàsicament del barroc; per aixó, les mostres més representatives de patis d’aquest estil, al voltant dels arquitectes Guillem Reynés (Can Gallard del Canyar-Museu d’Art Contemporani), o Guillem Forteza, seran bàsicament obres neobarroques. Inspirat en un esborrany de l’arquitecte Forteza, el madrileny Gutiérrez Soto dissenyarà un dels patis més recents de Palma i, alhora, dels més sumptuosos, el Palau March (1945).
Una de les funcions dels patis de les cases senyorials de Palma era la de servir d’espai de descàrrega de productes del camp. Els senyors de possessions cobraven una renda amb doblers ‘comptants i sonants’ i rebien al pati del seu casal els productes en espècie (agatges) estipulats als contractes d’arrendament. L’Arxiduc Lluís Salvador, devers 1880, ens recorda l’activitat frenètica que es desenvolupava als patis: «El pati forma pòrtics molt apropiats per a la descàrrega dels carros que porten al senyor els més variats productes de les seves finques». Normalment es feia el pagament tres vegades a l’any; eren les conegudes «terces», és a dir, una tercera part de la renda anual. La documentació dels arxius en parla sovint. Un exemple, en document signat per mà de notari el 12 de març de 1826, és el contracte d’arrendament de s’Alqueria d’Avall (Bunyola) pactat entre Joan Noguer i Asprer, senyor de la possessió, i l’arrendatari (amo), el bunyolí Vicenç Rosselló. L’arrendatari estava obligat a traginar la renda en espècie (agatges) a la casa del senyor propietari, en aquest cas Can Pisà del pas d’en Quint: «deureu vos dit conductor a mes de dita ànnua mercè (renda anual), entregar-me cada any quatre odres d’oli simat, sis capons, sis gallines i sis pollastres en el dia de Sant Tomàs Apòstol, un quintar de llana a la tisora (època de tondre), sis sàrries de carbó, dues anyelles de primera cria, i dues de segona per les festes de Pasqua de Resurrecció, vuit carretades de llenya, nou barcelles d’olives verdes i negres, mitja quartera d’ametles, un quintar de formatge en el mes de abril, fruita i verdura un dia cada setmana, tot portat a costes vostres, inclús el dret de portes, en la nostra casa i habitació d’esta Ciutat».
Aportam dos exemples més d’aquest tragí de productes del camp, en aquests casos cap al casal dit Can Vivot: El 9 de juliol de 1837 se signà un contracte d’arrendament de Ca l’Ardiaca (Palma) entre la senyora Anna de Pax, marquesa viuda de Vivot i l’arrendatari Josep Schembri; a més de l’ànnua mercè o renda en diners anuals, el conductor de la finca (arrendatari o amo), havia de lliurar a la senyora cada any de l’arrendament dotze quarteres d’ordi «bo, net i porgat, aportat en la mia casa habitació de esta ciutat». Aquesta senyora, entre els agatges de moltes altres finques, també rebia de l’amo de Son Vivot de la Torre i es Pinar (Bunyola i Marratxí) «deu carretades de llenya aportada a costes vostres a la mia casa habitació de esta ciutat».
Els patis de Palma sovint guarden llegendes suggerents o detalls enigmàtics. Com diu Miquel dels Sants Oliver en un dels seus poemes: «patis de misteri plens d'amagatalls, / ombres que recorden vespres de difunts, / argolles dispostes per fermar cavalls / i reixes que parlen d'unes fellonies / i unes banderies, / i de Canamunts / i de Canavalls». Els relleus de Can Ordines d'Almadrà i de la Posada de s’Estorell, les escultures de Can Catlar o les iconografies de Can Espanya-Serra entren de ple en aquesta dimensió a cavall entre l’arte i el paisatge emotiu, per molt urbà que sigui.
Seria molt bo recuperar la «Ruta dels Patis de Palma»... totes aquestes vivències i emocions recobrarien vida en els escenaris que les inspiraren .
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Ultima Hora
De momento no hay comentarios.