Història de la cadeneta d'or

Josep Maria Llompart va néixer a Palma ara farà cent anys. Un dia de maig, a l’esclat de la primavera. Té un poema en record de les flors silvestres, Camí florit. «Llevamà, card, fonollassa,/ rosella/ cascall, lletsó...» D’infant va viure en el carrer de la Missió, ben a prop de l’església de Sant Miquel. Pocs mesos abans de néixer, el darrer dia de gener, quan els gats de marrameu ronden per les teulades, hi robaren. Va assabentar-se’n el vicari, mossèn Joan Amengual. A la Mare de Déu de la Salut li havien sostret una cadeneta d’or amb un penjoll, també d’or, amb pedres blaves. El clergue va donar avís el migdia, l’havien robat el matí. Immediatament la policia va posar-se en feina i a negra nit detenia un jove de dinou anys, de manera que va resoldre el cas en un batre d’ulls. Certament, el comissari Homar no va haver de pensar gaire per lligar caps. Les primeres indagacions el portaren a una argenteria del mateix carrer. Imagineu la pregunta: «Ja em direu mestre què en sabeu d’un pendentif així i així...» I la resposta: «M’ho han volgut vendre a qualsevol preu i jo ben alerta a delinquir!» No va desanimar-se, el comissari, i la segona va ésser la bona. A una botiga de Jaume II, a deu passes de l’església com aquell qui diu, se’l quedaren per vint-i-cinc pessetes. I què en valia...? Entre cinc-centes i mil, potser més. En tot cas, amb la detenció del lladre se’n pogueren recuperar vint-i-quatre amb setanta-cinc cèntims, així que, a tot estirar, n’havia malgastat vint-i-cinc, de cèntims, amb un rebentat d’anís. Era un lladre de panfonteta, és evident. «Robó cuatro gallines Baldomero/ y dos años pasó en el Saladero./ Robó cuatro millones don Melchor/ y hoy le tienes marqués y senador». El Saladero va ésser una presó de Madrid, de les més sinistres de l’Europa civilitzada. El poema és anònim, l’he segrestat de Biblioteca Llibertària, una antologia de textos anarquistes a cura d’Emili Samper Prunera. La moral d’ahir és la d’ara mateix, no cal fer espants. La misèria ens aboca a la malignitat. Imagino el nin de casa bona, que va ésser Llompart, en passar de la mà de la mainadera per davant l’església. «Aquí robaren...» Els lladres comuns perduren en l’imaginari popular. Els de camisa blanca, no. Cent anys enrere, els jornals no eren per amollar-hi coets. El dels homes oscil·lava entre les vint-i-cinc i les trenta pessetes, el de les dones no passava de les quinze o setze. El jove lladre, per tant, va cometre sacrilegi per un jornal o dos. El joier que havia adquirit el penjoll per allò de qui té ocasió que la prengui, el va valorar en cent-cinquanta pessetes. A ell n’hi clavaren cinc-centes de multa. I al jove...? L’empresonaren. Un mes, un any o qui sap. En fi...! Venim d’espais foscos, de moral sempre qüestionable, de somnis frustrats. El mateix Llompart, acudint a Pere Quart (Les illes no són daurades/ tot era mentida), enfila uns versos solemnes: «Les roses de pedaç omplien l’escenari,/ mentre queia el teló. Ja tot era mentida». Em direu, què té a veure Josep Maria Llompart amb aquest embolic de lladres i serenos? Res. Però en passar per davant la mateixa església em vénen records. De Llompart se’n parlarà enguany i n’hauríem de parlar més i més encara. Els poetes són heura. Admetem-ho: l’encant d’una ciutat té a veure amb els misteris que estotja i els poetes que l’acaronen.