Postals de Palma amb ‘fannullone’, la mar i el port, dretes i esquerres...

Amb la cançó als llavis través el passeig de Sagrera i el passeig Marítim i me’n vaig a seure devora la mar, al moll de la Llonja, prop de l’escala Reial, devora ‘La Balear’, l’enorme llaüt del Consell Insular de Mallorca, molt ben restaurat per cert. Un estol de llises i llisots hi neden ran. Record els matins quan tornava de Barcelona, estudiant com era, i ja entreveia la meva ciutat. Contemplant el port, els màstils dels vaixells de luxe, la golondrina ‘Marco Polo’, pens en Gaston Vuillier i el seu llibre Les illes oblidades, publicat a París el 1893: «Som dins el port; els molls ofereixen una animació extraordinària: la gent ha vingut a veure arribar ‘el vapor’ que és una de les grans distraccions dels seus habitants. Unes barques volten el vaixell; lleugeres galeres es precipiten al gran galop de les mules o dels cavalls; tota aquesta gent formigueja a plena llum, baix d’un cel blau, davant el meravellós decorat de la ciutat encesa al sol». I, qui ho diria! –a una Palma envaïda de turistes, de lloguer vacacional, d’hotels ‘boutique’, sobretot al seu centre històric– que Hermann Alexander Pagenstecher (1825-1889) catedràtic de la Universitat de Heidelberg i director del seu Museu Zoològic, escrigués en el seu llibre Die Insel Mallorca, publicat el 1867: «Sembla incomprensible que en aquesta mateixa ciutat, que a més té un comerç marítim molt important i és seu de les autoritats, gairebé no existeix la possibilitat de trobar un allotjament adient, però és que realment no hi havia, en tota la ciutat, cap fonda que mereixés aquest nom». Que pensaria l’any 2025 el senyor Pagenstecher? Perquè, realment, el discurs sobre la massificació provocada pel turisme ha estat assimilat ja per les dretes i per les esquerres, o el que se digui avui en dia. Dretes i esquerres? Ja saben que a les seves memòries el baró de Gauville, diputat per la noblesa a l’assemblea sorgida dels Estats General de la Revolució Francesa, ara farà 235 anys, escrigué: «El 29 d’agost vam començar a reconèixer-nos: els que defensàvem la religió i el nostre rei ens reunírem a la dreta del president per evitar la cridòria, els insults i les indecències que succeïen a la part oposada, la part esquerra». Aquest concepte d’esquerra tan clar, per Gauville, ja s’ha diluït abastament fins fer-la irreconeixible.

Assegut ran de mar, pens el que va dir Joseph Conrad en El mirall del mar: «Aquest mai ha estat amic de l’home. Al mar descobrim com són de mediocres els nostres intents i com d’aviat som derrotats». O sigui, la vida. Veig, a un mostrador del passeig del Born, un banyador, i això que som a l’hivern, un succint eslip negre amb la paraula ‘Beatiful’ escrita al cul. Ai! Me deman: Ja no hi ha Beautiful people? Esquerra caviar? Gauche divine? Aquells a qui Juan Luis Galiacho havia definit tan bé: «Eren cults, dominaven idiomes, els agradava la pintura, col·leccionaven antiguitats, escoltaven música clàssica, llegien filosofia, veien cinema d’avantguarda i compartien Egipte com a vincle de les cultures tradicionals...» Sí, que ni ha, sempre ni haurà, i sinó, escoltem a Pierre Bourdieu al seu assaig La distinció i cerquem l’’habitus’ que genera ‘la distinció’ de la Beautiful people: «Tenen aquelles actituds, aquells modals, aquells gestos subtils que són producte d’una internalització inconscient del que veuen en els seu context familiar, amb el que l’individu és educat en les etapes inicials de la vida...». Idò sí. Seguesc cantant Il fannullone de camí cap al Bar Bosch.