Joan Guasp, una mirada

E l primer text representat que vaig veure del teatre de l’absurd, va ésser La cantant calba, de Ionescu. L’obra s’havia estrenat a París, l’any 1950. A Palma va arribar dues dècades més tard, en versió castellana. L’aproximació més interessant del teatre espanyol de la primera meitat del segle passat a aquest gènere, l’havia signada Jardiel Poncela amb Eloísa está debajo de un almendro, posada en cartellera en temps obscurs, la primavera de 1940. Potser per aquest motiu, tot i la bona acollida popular, va ésser titllada de comèdia d’entreteniment pels oracles del règim, encallats en el teatre històrico-patriòtic de Pemán, i de reaccionària pels nuclis intel·lectuals de resistència a la clandestinitat. Tanmateix, a Jardiel, cal considerar-lo un magnífic dramaturg. Joan Bonet, que a més de prosista excel·lent va ésser un dels pocs crítics teatrals que obria camins de reflexió, n’era un decidit defensor. Jardiel embolicava les paraules i les escenes d’aparença incoherent amb rampells d’humor, de tendresa. La primera referència al teatre de Joan Guasp ens condueix a ell. A Jardiel. Per l’humor i la tendresa. I també per enganxar els diàlegs com si fossin cireres. Arola Editors acaba de publicar Joan Guasp tragicomèdia catalana contemporània. En total són catorze obres amb comentaris de Marta Momblant Ribas, Rosa Maria Isart, Miquel Suau i el mateix Guasp. Tot i tractar-se d’una tria, és un recull prou rellevant com per permetre al lector fer-se una idea fidedigna de la seva dramatúrgia. En el teatre de Guasp trobem referents dels ja citats Jardiel i Ionescu, però també de Beckett o, fins i tot, d’algú ben diferent, encara que fa ús de la incomunicació tan lligada a l’absurd, com és Kantor. Curiosament els tocs d’humor a l’obra de Guasp, no provenen de la incoherència de la conversa o del sense-sentit de les situacions, sinó que és perfectament recognoscible en el teatre que s’ha fet a Mallorca els darrers cent anys i en l’enginy dels glosadors. Això s’explica a través de la biografia del propi autor. Joan Guasp és de Consell, on actualment viu, la qual cosa afavoreix la seva relació amb el veïnatge de sempre, el mateix amb qui comparteix els sentiments quotidians de l’aventura de viure. Això fa que no sols empri un llenguatge molt acurat, sinó que entén l’ànima de les paraules, en posa de relleu els plecs. Guasp és una persona especialment sensible al dia a dia col·lectiu i un defensor ferreny de llengua i país. N’és un exemple L’Estàtua de la llibertat (2017), escrita l’any del Procés. Vull remarcar-ho, abans de tornar al seu bagatge literari. Si diem que la dramatúrgia de Guasp s’ha d’inserir en el teatre de l’absurd diem mitja veritat. Per una qüestió de calendari. El teatre de l’absurd és cosa de Kafka, de la postguerra europea. Guasp va entendre el món a través dels grans dramaturgs de l’època, però ha evolucionat amb els temps. Del Guasp de fa quaranta anys al d’ara, més que un pont hi ha un aqüeducte. De manera que el seu teatre es fa portaveu, amb ull crític, de la problemàtica social de cada moment. Assumeix aquells ideals que ens universalitzen, és diguin llibertat, justícia, drets humans. Tot amarat d’una rebel·lia espontània, mai desproveïda d’un llegat d’esperança. Joan Guasp és un pessimista que sempre extreu el caire positiu de les coses. No diguem no a l’impossible. Llegiu-lo.