Guillem Frontera, passa a passa

Ha mort Guillem Frontera i tinc la impressió que acaba d’apagar-se algun llum. Que el present és més pobre i que, potser, fa una mica més de fred. He perdut l’amic i hem perdut l’escriptor. De l’amic me’n guardo la companyia. Guillem Frontera acompanyava. Amb la conversa, sempre intel·ligent; amb una ironia d’arrel pagesa; amb uns coneixements sòlids de literatura, d’art, de música. Observava: sabia del món a bastament com per a interpretar-ne el dia a dia amb un molt apreciable tant per cent d’encert. Ha excel·lit com a articulista. Els seus articles han creat seguidisme. Què en diu Frontera d’això? Has llegit el que diu Frontera...? Aquestes frases han estat habituals entre la gent atenta al batec social o cultural. Frontera llegia Mallorca des d’una òptica profundament culta i cívica. Sovint l’he comparat amb Miquel Ferrà. Tant Ferrà com Frontera han estat un referent generacional. Tanmateix, Frontera va molt més enllà de qualsevol comparança, perquè deixa empremta en el camp de la poesia (recuperem A ritme de mitja mort i El temps feixuc), del teatre, del pur divagar i de la novel·la. Sobretot de la novel·la. Els carnissers i Sicília sense morts són respectivament un retrat literari de la Mallorca del primer boom turístic i dels jocs de poder actuals, presidits per una moral descolorida. En una entrevista de Clara González i Marisa Cerdó, Frontera afirma admirar Naguib Mahfuz perquè les seves novel·les permeten conèixer Egipte des de la distància. Tocant a Mallorca, Els carnissers i Sicília sense morts aconsegueixen un objectiu semblant. Tanmateix la valoració de la producció de Frontera no pot conduir-nos a catalogar-la com un mirall de la realitat. Altrament descriu la complexitat humana amb sàvia mestria. A L’adéu al mestre, ens ofereix una caracterologia d’orfebre. Hi ha dos llibres, de Frontera, dels quals vull fer-ne esment. L’un és Cada dia que calles, una novel·la de temàtica suburbial, antivillalonguiana, si tenim en compte que bona part dels escriptors de la generació dels 70 tenen, de prop o d’enfora, Villalonga de model. Del perfum d’aquest món napolità (penso en Elena Ferrante) que descriu a Cada dia que calles, en trobem similituds ambientals, d’una manera vaga, a alguna narració de Josep Sureda Blanes o a L’Hostal de la Bolla, de Miquel dels Sants Oliver. Però anem per l’altre llibre. Es tracta de La mort i la pluja, un viatge al món de la infantesa. És d’una bellesa punyent, elegíaca. Aquests dies l’he rellegit i l’he entès com un comiat. Potser perquè el Frontera que jo coneixia, l’amic, donava senyals d’allunyament. Fa un any, potser dos, va publicar un article atípic: descrivia el passeig matinal d’un parell de jubilats, per aquesta Palma que ell tant s’estimava, i constataven que un bar de tota la vida havia estat substituït d’un dia per l’altre per una guingueta de kebab. A l’entitat bancària de més enllà s’obria un local de massatges orientals. I així...! Els dos jubilats comprenien que se’ls havia apartat de la ciutat i de la memòria, i qui sap si aquell temps, del qual encara gaudien, ja no era el seu. Em va colpir. Què et passa, vaig demanar-li. Res, em va respondre, que estic un poc cansat. No parlaríem gaires vegades més. Va recloure’s en un silenci massís, que no distant, que vaig respectar-li. Ara tinc la certesa que ja s’allunyava discretament, passa a passa.