A l'entorn de Ferrari Billoch

A la nota introductòria de Ferrari Billoch i la Guerra Civil (Lleonard Muntaner Editor, 2024), l’historiador David Ginard Féron, que n’és l’autor, apunta que els investigadors no han aprofundit gaire en el coneixement i estudi de la biografia dels colpistes. I és així, descomptant les de personatges que excel·leixen com poden ésser Joan March o Llorenç Villalonga. De manera que l’opinió pública reclama l’exclusió de March de la guia de carrers de Palma i no alça la veu si el poeta Tous i Maroto, autor d’articles tan laudatoris del colpisme com Ha desfilado Falange, dona nom a un dels carrers més cèntrics de la ciutat. En fi...! A Ferrari Billoch (Manacor, 1901-Madrid, 1958) se’l coneix per un llibre pamfletari, Mallorca contra los rojos (1937), però va ésser un periodista cotitzat, sobretot a l’època en què va fer part del madrileny Informaciones, el diari de March. Tot i això, probablement n’és més interessant la trajectòria humana que l’obra literària. Ginard Féron en fa una lectura detallada d’ambdues vessants. Parlem de la primera, la biogràfica. De família conservadora i simpatitzant de mossèn Alcover, amb la proclamació de la República coquetejarà amb la maçoneria i amb un progressisme moderat que li permet expressar la seva admiració envers Alomar fins que, després de les revoltes d’Astúries i de Catalunya de 1934, gira radicalment a la dreta i s’afilia a Renovación Española. A Falange ho farà en plena guerra. Antisemita, anticatalanista... Una peça! Sorprenentment, l’any 1940 va ésser condemnat a presó pel seu passat maçó. Va estar-s’hi dos anys i escaig, a presidi. Aquest contratemps, del tot insòlit, en qui, com afirma en to irònic Ginard Féron, havia aspirat a un lloc de privilegi en el «panteó dels intel·lectuals oficials del Madrid del ya hemos pasao», no modificarà les seves conviccions pròximes al nazisme. Qui sap com va fer-s’ho per tal d’aconseguir el perdó dels seus, però va aconseguir-ho com ho demostra el fet que li oferiren (1956) un sopar d’homenatge al qual assistiren García Sanchiz (un dels periodistes que gaudien de les simpaties de Franco) i el marquès de Zayas. Endemés va continuar publicant llibres, tot i que foren de qualitat ben escassa. Ginard Féron afirma que va deixar inèdit un text dramàtic en català, Son Vent. Un dels seus grans errors va consistir a fer parlar els foravilers mallorquins amb expressions de l’Espanya àrida. La isla de los enamorados és de 1953, vet aquí una pinzellada: Rafael s’atura a beure aigua prop del camí i passen dos jornalers. «¡Cómo té regalas Rafael del Rafal Vell!», exclama un. «¿Qué? ¿A mondar la haza, eh?», comenta el tal Rafael. «¡A ver!», respon un dels altres a manera de comiat. De la lectura de l’excel·lent llibre de Ginard Féron ens queda el dubte de si cal considerar Ferrari un exaltat o de si realment va tenir un paper, a les clavegueres de l’època, més transcendent que el que la història li atorga. Conté, el llibre, un últim capítol interessantíssim en el qual Ferrari Billoch revela alguns dels domicilis de Palma on tenien lloc les reunions clandestines de preparació del cop d’Estat. Ferrari Billoch va ésser un nazi apassionat. Era germà de ma mare, em va dir anys enrere el pintor Riera Ferrari. El tenia al meu davant, amb mirada burleta. Què vols que et digui?, va continuar, jo tampoc no me’n sé avenir...!