Jardins d’altri amb artistes, jueus, ‘sapere aude’ i befa constant

Ja sé que està un poc manotejat, en Woody Allen aforista, però «El sexe és brut sempre que se faci bé», està bé. I ja que som als jueus crítics amb ells mateixos, «Què és ésser jueu?» li varen demanar a George Steiner, i respongué: «Ésser jueu és llegir un llibre subratllant-lo amb un llapis perquè creus que en pots escriure un altre de millor». Cit algun clàssic perquè d’ells deia Tocqueville: «Tenen qualitats especials que poden servir per a contrarestar els nostres defectes». Idò això. No se ben bé perquè s’hi escau una cita de Flavi Arrià, del segle II, que va escriure en el seu Enchiridion, petit manual amb consells ètics estoics: «Quan vegis a algú plorar de pena, procura no deixar-te vèncer pel mal. Acompanya’l i, si és necessari, comparteix les seves lamentacions. Esforça’t, de totes maneres, a no gemegar interiorment». Qui gemega és un servidor escoltant la cançó: «Oiga doctor / devuelvame mi excitación / Llevo ya cinco    meses sin una erección...» (Joaquín Sabina).

Ai! El pas del temps que ens capola el desig. ‘La insuportable velocitat del temps’ titulava un article Leopoldo Padura. I rematava Ignasi Peyró: «A la vida comença prest a ser tard». Tal vegada seria bo creure en la afirmació de Vicente Verdú a La muerte, el amor y la menta: «Lo mejor de lo mejor consistiría    /    en ser varios a lo largo de la vida.    /    Porque ser uno mismo es cretinismo». Els poetes com a vidents. Reveladors del que els altres no veim: «El món fictici s’engronsa ran d’una revelació que mai arriba del tot» (James Wood). Enllaça molt bé amb el que deia el poeta Rimbaud: «No sé molt bé el que he vist, però ho he vist». I de Rimbaud a Verlaine, perquè no? Visquen les traduccions ben fetes! Com la que ha fet de Verlaine, Jaume Galmés: «Quand, pour quelque médianoche, / Plein de dorures de brioche / On sort le pain» (Quan, per qualque gran sopada, / amb dolç regust d’ensaïmada, / el pa ha sortit).

«De vegades em pregunto si hauria d’envejar-los. Com són capaços d’una cosa així. Com poden estar tan segurs. Perquè els que odien han de sentir això: seguretat. Si es dubta de l’odi, no és possible odiar.» (Carolin Emcke, Contra el odio, 2017). Davant això tornam a Kant qui a 1784 reprèn la frase imperativa «Sapere aude!» (Gosa pensar!) i hi afegia, «Has de tenir el valor de servir-te de la teva pròpia raó! La peresa i la covardia son la causa de que gran part dels essers humans es sentin a gust amb la seva submissió». Per darrere un cantó, guaita ell: «Som addictes a allò que ens destrueix!» És Fiódor Dostoieski.

«No desitjam una cultura digna sinó una cultura indigna. A les dames respectuoses que les bombin. Als poetes que flirtegen amb el poder, oblit etern. Als assedegats de prestigi, llimacs a la boca. Als ordenadors i organitzadors, als contemporitzadors, als conformistes d’una nova cultureta descafeïnada, als enxufats o aspirants a enxufats d’organismes i institucions, befa constant» (Josep Albertí). Postil·la: «Si no arrisca, no és art, és disseny» (Ghada Amer).