El col·lapse

Mallorca, les Balears en el seu conjunt, fa temps que s’han convertit en una escenografia perquè el turistam hi representi les seves vacances. Són els efectes del turisme de masses, que tot ho despersonalitza, tot ho uniformitza, tot ho pren als nadius i tot ho entrega als visitants (tot ho posa al seu servei). L’altre dia vaig arribar tard a l’aeroport de Palma, era un dimarts de principis de maig, passades les deu del vespre, però per la gentada que hi havia esperant taxis, estirant maletes amunt i avall, formiguejant pel vestíbul de sortides, ja pareixia temporada alta. I és que supòs que ja és temporada alta. Mallorca: el lloc on la temporada alta no s’acaba mai, o gairebé mai. Igual que tants altres mallorquins de pobles de l’interior –jo som de Campanet, un poble històricament modest i sense atractius gaire obvis ni espaterrants, més enllà de l’entorn esplèndid ofert per la Serra de Tramuntana–, jo també vaig créixer pensant que el turisme era una cosa que aquí no hi arribaria, que a nosaltres, els campaneters, no ens afectaria, o només molt tangencialment. El turisme era cosa de Palma, dels pobles de la costa i dels pobles de la Serra amb més glamur, com ara Deià, Sóller o Valldemossa. Però el turisme de masses és com els animals depredadors, com les pandèmies, com les crisis econòmiques, com les guerres civils, que tard o d’hora sempre arriben pertot i afecten a tothom. En pobles com Campanet, hi passen coses que no hi havien de passar mai, i això inclou des del miler de bicis que hi circulen cada dia fins a uns preus de lloguer i de compra tan disparats que resulten inassequibles. I la cosa no s’atura, és clar: cada vegada arriba més gent, cada vegada hem de construir més, cada vegada hem d’explotar més salvatgement els limitats recursos que tenim. M’ho contava fa poc un conegut que fa feina en la construcció: «No donam a l’abast, necessitam homes i en contractam vint però, d’aquests vint, resulta que la majoria són molt poc qualificats, no saben fer la seva feina, per tant al cap de no-res a devuit no els renovam el contracte i ens en quedam només dos, però clar, això vol dir que n’hem de contractar vint més, dels quals vés a saber quants serviran...» I, és clar, mentrestant tot i tothom s’acumula en un tros de terra que dona per al que dona, i que als estius es converteix en una mescla delirant de balneari i d’infern: entre l’opulència i l’apocalipsi, entre l’orgia i el col·lapse.