Pere FullanaPalma 05/05/24 0:30
TW
0

Si fos el cas de prendre en consideració el soroll mediàtic, Pedro Sánchez ha aconseguit paralitzar fins i tot una capital imparable com és Madrid. Aquesta ciutat, que es defineix com a oberta, tolerant i cosmopolita, és molt més que la capital de la pell de brau i potser s’ha convertit en una espècie de monstre atractiu i repel·lent alhora. Aquest cap de setmana passat hi havia nervis d’aquells de veritat, perquè no se sabia molt bé on començava la performance i on el relat que havia de restar petrificat en els manuals d’història del futur. En diverses tertúlies en les quals hem pres part, els amics madrilenys no acabaven de trobar el cap de fil i la majoria no sabia si tirar d’ironia o de posar mà a l’arxiu d’etiquetes que, sobre Sánchez, han anat col·leccionant durant el darrer quinquenni. La city hispànica s’assembla cada vegada més al Madrid dels cinquanta, una capital nacional catòlica i a mida de les bones famílies que, de temps immemorial, se consideren membres dels tribunals on s’avalua el grau d’espanyolitat.

Durant els anys cinquanta els espanyols de la perifèria anaven a Madrid retrets i sentint-se ciutadans de segona, però això ha canviat. Més que mai, els nostàlgics reivindiquen el Madrid de sempre, ara amb guardapits que oloren a bengala. Madrid és especial i aquí tot té ‘el seu dos de maig’. Aquesta mateixa city que semblava que els ‘cinc dies’ de Sánchez li estaven provocant un estat d’ansietat general, vint-i-quatre hores després ha decidit fer cinc dies de lleure. A la capital tot va de cinc en cinc, tot sembla experimentar el límit de l’exageració i la tensió. La faràndula i el teatre formen part de la identitat històrica de Madrid. Potser fins i tot que és allò que converteix la ‘villa y corte’ en centre de les nostres mirades és aquest aire d’exhibició permanent, fins i tot quan moltes de les seves propostes no fan mirera. I per afegitó aquests dies els grans visionaris del saber lingüístic han convertit la Zarzuela en centre d’atenció mediàtica.

Els mallorquins de socarrell, al marge de la seva ideologia política, porten inoculat en el seu adn el rebuig a la monarquia, i saben que els reis són exclusivament això que hem vist aquests dies. Son una marca sense valor moral, ni autoritat, ni prestigi. Són una caricatura. Per sort, els darrers vint-i-cinc anys hem tingut ocasió de comprovar que la monarquia era un vaixell de regates, mentre la dictadura havia estat un iot de pesca. Aquesta és la diferència. Cinc dies produeixen molt. Sobretot molta buidor i molt de fàstic. Mentrestant, ni el primer de maig ni el seu esperit no han tingut tot el ressò que es mereixien.