Dalt del turó amb udols, dissabte, coloms i badalls

Faig un poc de dissabte a l’estudi. Ho coment a la taulada d’amics. «Dissabte? I per què no divendres? O diumenge? Devia ser el dia de la neteja general?» En Miquel Fitó, expert i obsessionat en temes xuetes me vol convèncer de que ‘fer dissabte’, com a sinònim de fer neteja a fons, ve de quan els jueus conversos feinejaven ostensiblement durant el dia sagrat del judaisme, el dissabte. «Una cosa com la de menjar xulla públicament?» Li demanen. «Idò sí... per demostrar que no eren practicants». No me va convèncer massa, però tenia un cert sentit, això sí. «Que has de prendre?» em demana en Toni. «Tens res per s’esbraonament?» li deman, «Tenc com a mal de cap...» I els cont l’anècdota d’aquell picador d’El Rojo Vivo que va tornar sense fer-ho, però amb sa llengo esbraonada.

Faig el cafè amb l’amo en Guillem de Son Bei que berena abans d’anar-se’n al seu bocí prop de Petra. M’ha sortit un cop blau a un braç. «Si te pegues un cop fort, lo millor son ses fregues amb saïm vermell. Ai! El saïm vermell... Saps com se feia? Idò, l’en demà de ses matances arreplegaves tot es greix que havia quedat pres damunt ses calderes i l’aficaves dins un calderó, li daves foc i allò es fonia, era com oli brut, per això li tiraven prebe vermell i agafava un colorel·lo que el feia ben apetitós. Pensa que era tot lo que havien vessunyat els bulls de les matances: ossos, camallots, botifarrons...» «Els mos menjàvem amb sucre», li dic, «però no sabia que fos bo per fer fregues» «Pensa tu! Era de conya això! Però per lo que era bo es saïm, també ho ha de ser es saïm vermell!» «Vols una ego?» Me diu abans de partir, «És un bon animal, noble, jo ja no me’n puc cuidar...» «No, Guillem, jo no som bo per això» «Llàstima».

Si juga el Barça, els partits al cafè són més entretenguts que tot sol a ca nostra. Me solc col·locar prop de mossèn Cors, l’amo en Pere Cors, capellà, ‘forofo’ del Barça que viu el partit com si fos al camp; quan fan la repetició del gol, sol dir: «Un altre!» «Que no, mossèn Pere, que és la repetició!» Llest i espavilat, progressista, sap convèncer la parròquia per a obres de serveis socials. «Sap passar la bacina, abans de s’escolà», diuen d’ell. També solia venir en Miquel Xumerró. Era llest en Xumerró, diuen que sabia fer sobrassada de moix. S’havia fet una ximbomba amb un pot gros d’olives ‘La Española’ i compareixia a tots els saraus. El trobaren mort assegut al balancí.
No s’aturen d’arribar nou-vinguts, tan d’aquí com de fora, i la gent que un no coneix circula pel poble. «Aquest és de l’Uruguai» «Ah sí? I què sap fer. Té ofici o benefici?» «Idò mira se n’ha anat a viure al carreró de ca ses Monges i es dedica a eixarmar, o a podar, tota casta de palmeres, i diuen que és fener i que no té por d’enfilar-se. Posa sa música molt fort, es queixen els seus veïnats». Els estrangers del nord, alemanys i anglesos sobretot continuen comprant cases i bocins de terra, i els magrebins aquestes setmanes de Ramadan, ja passat, els vespres els veien més per defora amb les seves xilabes.

Me’n torn cap al meu turó, passant per davant la posada de Son Ravot, on havien tengut un avantpassat que havia estat militar, i hi anaven a cercar el seu sabre per a representar la Sibil·la. Deien que el militar tenia els collons grossos com a cebes blanques, per coses que havia fet a la guerra d’Àfrica. Faig un badall estrepitós -«Badall, o son, o talent, o... mal d’enamorament»- això me recorda que s’ha fet tard i me queda un tros de costa per pujar.