Abolir la dignitat

Els avanços de la Llei per eliminar la distinció entre vencedors i vençuts, i per establir regles que ajudassin a retornar la dignitat robada a moltes persones d’aquesta comunitat –tretes per la força de les seves cases i afusellades per les cunetes o als cementiris–, sembla que estan a punt de ser abolits. Tractar a tothom igual significa aplicar normes i regles perquè aquells que van més endarrere es puguin posar a l’altura dels que van més endavant; es diu discriminació positiva i significa, en aquest cas, que aquells que a la nostra Comunitat, durant la Guerra Civil i la dictadura franquista, foren assassinats i volgudament oblidats per les institucions tenguin possibilitat d’una vertadera reparació, i de ser recordats tal com ho foren les víctimes del bàndol vencedor durant els 40 anys de dictadura.

Es tracta que les famílies dels assassinats, que varen patir una postguerra ferotge, marcades socialment i moltes d’elles espoliades, puguin gaudir d’un reconeixement que els retorni la dignitat que els robaren. Es tracta, com defensa la Llei, d’igualar les víctimes de la Guerra Civil –siguin del bàndol que siguin–, de reparar, de reconciliar, d’eliminar diferències, de fer justícia, de tenir memòria del que va passar perquè mai més es repeteixi. Es tracta, en definitiva, de drets humans, d’una cosa sobre la qual no hi hauria d’haver discussió entre les forces democràtiques.

Del que no es tracta és que sota la idea de concòrdia de la ultradreta es vulguin igualar en respecte les idees autoritàries i feixistes de la dictadura als règims democràtics. S’ha d’assumir que l’alçament del general Franco va ser un cop d’Estat contra un règim democràtic, la Segona República espanyola. S’ha de tenir clar que la democràcia va derrotar el feixisme, causant d’una guerra mundial i d’una gran mortaldat a Europa. S’ha d’assumir que la dictadura franquista va ser una anomalia brutal, consentida per uns estats democràtics que haurien d’estar ben avergonyits de la seva suposada neutralitat.

Del que parlam és de rebutjar el que en el fons representa la ultradreta, la malèvola idea que l’autoritarisme, el feixisme i el nul respecte als drets humans que va exercir la dictadura franquista són una opció respectable; aquest és el motiu pel qual la ultradreta és rebutjada als països europeus més avançats per la resta de forces polítiques, mentre que a Espanya compta amb la complicitat dels conservadors.

Al mateix temps que el Govern espanyol fa els darrers preparatius per acabar amb la Fundació Francisco Franco, aquí es volen carregar la Llei de memòria democràtica; quan al Congrés es permet que es puguin parlar les distintes llengües d’Espanya, aquí s’ataca obertament la nostra llengua pròpia. Quina serà, respecte dels consensos existents, la pròxima passa enrere de la dreta moderada? Cada passa enrere és una font de polarització, d’allunyament, de crispació social i política, un ambient en el qual la ultradreta navega de meravella. Donar corda a tot això és una vertadera irresponsabilitat i posa en perill la democràcia i el país.