‘Il buco de la serratura’

Misteris i esglais que enquadernen relats que conjuguen emocions, inclinacions, sensibilitats i arrels que no sempre encaixen en els estereotips. Serra va ser un capellà original i atípic, sense perdre la calma ni les formes feia de la literatura una teràpia i fixava pensaments i frustracions imaginant la cara i les sensacions que tindrien els seus lectors en el futur. Pere Terrassa avui estrena a Santanyí l’obra L’eternitat a trossos, un homenatge a l’escriptor i prevere curiablanquer que parlava poc, passejava molt i contemplava el món del seu temps amb una mirada apagada, però ben viva. He acudit als escrits de mossèn Jaume Serra com a porta d’entrada per visitar un temps especialment rellevant per a la nostra generació i per il·luminar una circumstància calumniada i incompresa. El relat de Jaume Serra aporta detalls únics i sorprenents, conté perles i mirades que molts pocs capellans s’han atrevit a escriure ni a publicar.

Jaume Serra representa, a una escala diferent i molt probablement sense pretensions literàries, una dècima desbaratada en el món clerical, gens ofensiva, sinó més aviat en sintonia amb molts que han fet de la seva vida un transitar per les fronteres de l’Església, sense sucumbir, ni despenyar-se pels grans penya-segats, sense pànic, sense aquella mala consciència que ha caracteritzat tants preveres fabricats en el seminari de postguerra. Serra tenia un parlar dolç i sec alhora. Escrivia el seu present i contestava interrogants que el futur hauria de respondre. Sabia que en cada mot sembrava futur. La seva obra és com un forat de pany que convida els ulls del present a reviure allò que la circumstància mantenia secret en l’armari de la vida i en l’arxiu de l’ànima. Una obra clau.