Puigdemont, el ratolí

Des d’abans de ser mundialment conegut i reconegut com a president de la Generalitat a l’exili a causa de la gran repressió de l’Estat espanyol contra Catalunya, estic molt agraït a Carles Puigdemont, al qual vaig conèixer el 2013 a Girona, quan em va entregar el Premi Liberpress de Literatura a la meva trajectòria, més que res, com a autor teatral i d’aforismes. Ara s’ha convertit, per obra i designi esbojarrat del Govern d’Espanya, en el Molt Honorable Ratolí Carles Puigdemont de Watterloo i dels Països Catalans. I a molt d’honor i molta d’honra. Fa més de sis anys, des de l’octubre del 2017, que fuig d’un amagatall a un altre com un rata-pinyada. No és d’estranyar. La seva vida no és fàcil, però hi ha espanyols que no li perdonen que visqui una vida tan exuberant i luxosa, i que volen fer-li la vida més impossible encara. Perquè, com el seu principal enemic que és, no deixa d’escapar-se de la moixota Espanya, inflada de supèrbia i de rancúnia, d’urpes tacades de sang i d’odi, grolleres i corruptes. I ho fa amb un somriure entremaliat i tussant-se el serrell del front anunciant temps d’independència i llibertat. Mentrestant, Pedro Sánchez surt a la palestra oficial, amb la seva cara de morter pòrtland, envoltat de tots els fiscals hidròfobs que volen fer desaparèixer de la faç de la Terra tot allò que recordi la presència de la identitat catalana al món, la seva llengua i la seva cultura. Sánchez diu que Puigdemont representa el passat, i que ell, Sánchez, és l’astronauta major de l’espai cibernètic futur. Però no només Puigdemont és un ratolí, ho som tots els catalans que mirem d’escapar-nos d’aquest espanyolisme arnat i rancorós carregat d’articles constitucionals que tenen per bandera de proa el 155. Sánchez fa veure que no ho veu, que no sap que té les de perdre, i xiscla com un mul somerí dins l’estable judicial que el manté. Governants i jutges espanyolíssims formant una colla de quòniams en deliri permanent. Tots amb una ratera sota el braç a la caça de ratolins catalans.