‘El Temps de les magranes’ de Caterina Karmany i Jaume

És una novel·la riu? És un thriller? És una novel·la de situació? És això que es diu autobiografia novel·lada? En alguns moments és exageració, trepidant, volguda per l’escriptora, això sí. Tot i que ho torn repetir, la trama comanda, i comanda molt, hi ha lloc per als detalls, gens superflus, per al retrat físic dels personatges i les situacions. La riquesa del llenguatge ens fa veure que Karmany i Jaume no és una escriptora artificial, recercada, que necessita el diccionari com a crossa.

El temps de les magranes arranca d’ara mateix, de l’època d’Internet, però també de molt abans, de quan les nines dels pobles del Pla de Mallorca anaven a Muntanya a collir oliva, i, ho torn a repetir, de la seva nissaga i de les amigues, les protagonistes secundàries -secundàries de luxe- les ‘Moixes’: n’Andreva, n’Olga, na Catalina i ella mateixa; una executiva, una advocada, una treballadora social i una fotògrafa. Que se solen ‘esclatar’ de riure. Aquest entrunyellat dels capítols fa que hagin de conviure, els likes d’Instagram o els missatges de WhatsApp amb l’estraperlo de farina.

És una novel·la de dones, a moments em sentia un intrús dins aquelles històries, o dins el detalls minuciosos de les peces de roba, més enllà dels fetitxisme pels pantalons Levi’s 501 o dels instruments i productes de maquillatge. Hi ha homes sí, però són la comparsa, el cabrum de la processó i, algun d’ells un malanat que congriarà una història de gelosia i maltractament.

Hi ha ha morts, enverinats, torturats, penjats. I, entre aquests, alguns avantpassats que agafen protagonisme i no el perdran ja mai, com és el cas de la padrina Joanaina, una dona d’empenta a qui tan li és enterrar un cadàver, com fer contraban de tabac. Hi ha però moments de confessió sincera: «Tota la vida havia mirat cap enfora per adaptar-se i ser acceptada i mai no havia mirat cap endins».
Pot semblar que hi ha d’haver alguns moments de repòs, antropològic diríem, quan es fan les panades, per exemple, però no, s’aferma el paper de la padrina Joanaina o de la veïnada Francina com dues ‘solucionadores de problemes’ d’una pel·lícula de Quentin Tarantino. Una sessió de fotos fa aparèixer el viu, el moll de l’ós de les amigues i de la protagonista, però, un altre pic, l’acció ho torna a sepultar, amb un final frenètic.

Els mascles no queden bé a la novel·la. Les protagonistes són molt més fortes, més actives... més proactives diria jo. Gens moralitzants, no hi ha aquest missatge, si més no l’autoafirmació de la condició de la dona a través dels temps. Però malgrat sien dones empoderades, dones poderoses, el lament, pel sentiment de culpa heretat, encara els vessunya: «Que mos sentim culpables i avergonyides per tot. Culpables si mos n’anam al llit amb un home casat, culpables si pujam al pis d’un i al final no rematam i brutes si mos ho deixam fer. Culpables si avortam, avergonyides si perdem sa criatura. Invisibles als cinquanta...»

Hi ha encara rampellades de la Guerra Civil i la post-guerra, amb un militar feixista que la novel·lista castigarà, tot cercant fer justícia històrica. I no els faig spoiler de res, és impossible que si no llegeixen la novel·la sencera, puguin encabir el que realment ha de succeir, entre l’increïble i la fantasia.