Com un cap de vent

El segle XX va venir marcat per la dèria de batre rècords esportius com expressió de la magnificència de la raça humana. El progrés portava implícita una superació constant. La persona havia d’assolir impossibles, com és ara saltar tant com el cangur o córrer més que la llebre. Llorenç Villalonga, per a referir-nos a algú de casa, magnificava l’esport. L’associava a la joventut, a la bellesa física. D’aquí a escriure que les dues angleses que havia conegut en un viatge i que es trobaven en el crepuscle de la vida, allò que havien de fer, en comptes d’estar preocupades per la pròpia decadència, era morir-se, hi va una passa. Hitler també va incorporar aquests conceptes, esplendor físic i joventut, al nazisme. Els Jocs Olímpics de Berlin de 1936 suposaren la plasmació de l’apoteosi nazi, tot i que un atleta afro-americà anomenat Jesse Owens, amb quatre medalles d’or, estigués a punt d’aixafar-los la guitarra. Mallorca no va ésser aliena a la febre dels rècords. De les curses a peu que es celebraven en els Hostalets d’en Canyelles (1893) a les proves de Cross-Country de Son Quint (1920), hi ha tot un seguit de fites aconseguides, sovint clapejades d’anècdotes ben sucoses. Una de tantes: l’estiu de 1928 va venir a Mallorca Josep Morant, disposat a batre marques i a guanyar apostes. Aleshores ja era un fondista d’anomenada arreu de l’Estat. Havia anat d’Alacant a Elx amb un meló sota cada braç, per això se’l coneixia amb el sobrenom d’El Meló. També va recórrer els prop de cinc-cents quilòmetres entre Alacant i Madrid en cinc etapes i portant sengles cartes de cortesia del governador civil alacantí a tres autoritats de l’Espanya més sòrdida com són Martínez Anido, el comte de Vallellano i el dictador Primo de Rivera. Era l’any 1926, en plena eufòria prefeixista. Tanmateix, en proclamar-se la República, va córrer d’Alacant a Menton, a la Provença, per depositar un ram de flors amb la bandera republicana a la tomba de Blasco Ibáñez. L’estada a Mallorca d‘un personatge tan singular no va ésser gaire exitosa. Va proposar-se córrer des de Felanitx a Palma, passant per Campos i Llucmajor, per tornar al punt de partida a través d’Algaida, Montuïri i Porreres. Cal dir que El Meló va arribar a Cort com un cap de vent, però els metges no li permeteren prosseguir. Així i tot, no va decebre la multitud que estava disposta a jugar-se el sol abans de néixer per tal de saber on era capaç d’arribar. L’aposta següent sorgiria de la Reial Societat Hípica, que disposava d’una quadra de primer nivell. Cavalls com ‘Hamlet’, ‘Caminante’ o ‘Lindbergh’, gaudien de tanta popularitat com Simó Febrer, el ciclista felanitxer que aleshores ja havia guanyat sis campionats d’Espanya. El Meló va acceptar provar-se amb ‘Litri’, un altre cavall campió, i les apostes s’enfilaren. Tanmateix va perdre a l’esprint, encara que la cursa va ésser èpica, ja que feren cinc quilòmetres, frec a frec, amb disset minuts. Als pocs dies, El Meló retornaria a casa. Vindria la guerra, passaria per les presons feixistes. Amb seixanta anys complits, encara participava en curses per les comarques valencianes. A Mallorca, no cal dir-ho, també havien passat coses. Passaren els dies, les campanes tocaren a temps. Corres més que el meló, diu una dita popular, aparentment esbojarrada. Molts pocs en saben el significat. Lògic. D’El Meló no en queda memòria.