Pere FullanaPalma 10/03/24 0:30
TW
0

Recentment el Papa ha signat un document amb aquest títol, dedicat a les ‘benediccions’ de parelles fins ara estigmatitzades moralment i institucionalment. Es tracta d’una proposta valenta, encara molt tímida, un símptoma de que l’ambient a l’interior de l’organització eclesiàstica i entre certs practicants encara no està prou madur. No és una oportunitat perduda, sinó un pam de terra conquerit, un petit avanç i un signe de valentia. L’essència de l’Evangeli és i serà la mateixa, llegida i actualitzada en contextos que van mutant. Com acostuma a passar, l’Església acaba acceptant com evident allò que era evident per a una gran majoria de ciutadans, fins i tot entre els creients. És la victòria del seny, una evidència de com la religió fa sovint un camí diferent a l’Evangeli, com afirmaria l’enyorat José María Castillo.

En circumstàncies com aquesta hom considera que es un bon moment per fer memòria de dones i homes de seny, virtuosos de la història, que apostaren per obrir portes i deixar que el vent de la història penetri i regeneri. Algun dia tindrem ocasió de comentar aquest document, però ho farem d’una manera més contundent en disposar de pràctiques de bona voluntat per part d’estament clerical. De moment, domina la por o s’actua amb discreció màxima. Un proverbi oriental diu que l’atzar és l’ombra de déu. I l’atzar ha fet que aquests dies s’han fet eleccions a la Conferència Episcopal Espanyola. Tot i que la divisió conservadors-progressistes segurament no defineix la naturalesa dels individus que conformen l’assemblea episcopal, la identitat d’aquesta majoria té notes inquietants per a molts creients espanyols. Per bé que domini encara la resistència, el canvi és imparable a l’interior de l’organització eclesiàstica. Allò que ha passat a França aquests dies amb la incorporació del dret a l’avortament a la Constitució és un preavís.

La dimensió de la pederàstia a l’interior de l’Església suposa una tragèdia, i ha deixat la institució sense capacitat de reacció durant molts anys. La normalitat es va imposant, lentament, a mesura que la societat va digerint la realitat i va assumint la dimensió d’aquest fenomen. No són casualitats, sinó l’ombra de Déu que actua i es fa visible en la història, perquè s’acceptin els reptes i es planti cara a un món que ha deixat de tenir la religió com un element sagrat. Ara allò que és sagrat és la ciutadania, d’una manera especial tot allò i tots aquells que lamentablement han estat víctimes d’allò que José Jiménez Lozano denominava el ‘Déu amb nosaltres’ que d’una forma tan absoluta controlaven els inquisidors espanyols.