El divorci d'Isabel i Fernando

Fernando es lamenta i vol esmenar el seu error de càlcul, i ja li ha plantejat a la seva dona el divorci. Però Isabel, la catoliquíssima Isabel, li ha deixat ben clar, el divorci no existeix davant Déu. Per als parents d’Isabel, que administren el patrimoni familiar unificat, Fernando és un delinqüent que hauria d’estar tancat a la presó per atemptar contra allò que és més sagrat i ningú pot qüestionar: el matrimoni és indissoluble i els béns aportats són irreversibles.

La convivència entre ambdós cònjuges es degrada per moments, encara que té els seus alts i els seus baixos. Paradoxalment, els dies en què Isabel s’aixeca amb el peu esquerre sembla que el diàleg és possible i que podrien arribar a una solució negociada, ni que fos per establir un règim matrimonial de separació de béns. Per contra, quan Isabel s’aixeca amb el peu dret tot es torç i ajusticiaria el marit si no abjurés de tots els seus desitjos en un acte de fe exemplar; fins i tot, s’amputaria el peu esquerre abans de tornar a caure en males temptacions.

Fernando vol refer la vida amb el seu antic amor de sempre i que els seus fills, els d’abans del matrimoni amb Isabel, deixin de ser uns bastards sense cap dret reconegut. L’ambició li va jugar una mala passada i va perdre la seva llibertat i la dels seus. Isabel està rabiosa perquè se sent ofesa, repudiada i insultada, i no s’imagina la vida sense l’home que davant els ulls de Déu és el seu marit per a tota l’eternitat.

Llàstima que Isabel i Fernando siguin personatges del passat; perquè segur que en una societat moderna i democràtica, sense prejudicis, en la que el divorci és una opció i no un crim, trobarien una solució civilitzada per resoldre el seu problema sense perjudicar ningú. No pensen el mateix?