Més que una monja

Sor Margalida en el moment de ser elegida superiora general tenia 45 anys i apostava clarament per la renovació profunda de la vida religiosa femenina en una conjuntura de desànim dels agents cristians davant la involució de la jerarquia catòlica. La secularització irrompia a l’interior de la comunitat cristiana mallorquina. Aquelles religioses i religiosos més clarividents eren conscients de viure una conjuntura que donava ales als sectors tradicionals i generava desconhort entre els defensors del Concili. La divisió a l’interior de les congregacions era un fet inqüestionable. Desapareixien les cases de formació per manca de vocacions, i ningú encara no podia imaginar que el pas següent seria la desaparició del mapa de presències comunitàries fins a quedar reduïda a una presència simbòlica. Les religioses que havien apostat per treballar en les fronteres anaven envellint i es jubilaven amb aquella tristor que experimenten aquelles criatures plenes de fe i d’esperança.

De caritat en tenien la marca i els fets. Ningú no gosava repetir aquella frase de Valle de que els deus ploren ens constatar com els seus fidels deixen d’assistir al temple i contemplen la desaparició real d’aquell ethos religió que ha mogut la seva vida. La mort de Margalida Moyà té, a diferència de la resta, una música diferent. No va acompanyada de mals auguris sinó més aviat de bones sensacions. Ha deixat una memòria, perquè la gran majoria de la seva acció s’ha feta sense cridar l’atenció, incansable, dura, inflexible en l’essencial, feinera, segurament conscient que allò més important no és la popularitat. Avui pos un ciri a una nova icona (santa de la vida quotidiana i de la lluita) que seguirà ben viva en el corrent subterrani de la història. Ha mort sense veure realitzats molts dels seus somnis, però la història li reconeixerà la lluita, més enllà de les seves imperfeccions i fragilitats. Sant Agustí deia que per esser home s’ha de ser més que home. Margalida era alguna cosa més que una monja,