El ciclista mai no mor

Guillem Ramis (1966-2024) quedarà associat per a sempre al panteó dels ciclistes que ens deixaren joves. Massa jove per aclucar els ulls a la vida i dedicar-se eternament a mitificar encara més la bicicleta. No ha estat un accident de la competició, però si un final que ningú no podia imaginar. No he pogut participar de l’acte multitudinari, sentit i merescut que li lliuraren els amics i familiars a Algaida el passat dia 6 de febrer. La litúrgia ciutadana en moments així té una profunditat i una força que traspassa molts dels llenguatges ordinaris. Hi ha circumstàncies en les quals és inevitable pensar que la vida és un misteri que mai ningú no aconsegueix explicar. Tot allò que estan vivint sobretot la seva esposa, Magdalena, i els seus fills, i per suposat la resta de la família, és mal de digerir i de gestionar de manera serena. Guillem ha estat com un remolí tota la vida, una explosió de vitalitat i de fortalesa física, amb un itinerari condimentat per un cert infortuni. En el marc de l’Exposició de 125 anys de Ciclisme a les Illes Balears tinguérem ocasió de comentar la seva experiència com a ciclista i d’encaixar-la en el bell mig d’una història de professionals que han fet de Mallorca un bressol de ciclistes d’èxit. Em sorprengué agradosament el seu relat i la versió personal que n’havia fet de tot plegat. No hi havia frustració en les seves paraules, sinó gratitud a la vida i a tot allò que havia experimentat. Guillem Ramis va ser un corredor popular i conegut perquè els seguidors i coneixedors del ciclisme estaven segurs que acabaria triomfant en el ciclisme professional. Havia començat a destacar en totes les categories i esdevingué una de les grans promeses de l’esport balear en una conjuntura –els vuitanta– quan el ciclisme recuperà l’olfacte guanyador. Ramis ho tenia tot i per això mateix aquells Cinturons Ciclistes a Mallorca dels vuitanta havien de coronar-lo i obrir-li la porta al ciclisme professional. Tot es va tòrcer i l’èxit absolut mai no va arribar, com la vida que mai no t’acaba de donar exactament tot allò que n’esperes i que fins i tot sembla que et mereixes. Per motius familiars i de proximitat, Guillem Ramis ha fet part del meu entorn personal i ara, de sobte, ens manca i ens fa molta falta. Ramis tenia una personalitat forta i pròpia, però quedarà en el nostre imaginari associat per sempre a la família Trobat. El dol és massa potent. Tanmateix, sabem per experiència que els ciclistes neixen amb estrella i mai no moren. Són immortals i en Guillem ja forma part d’aquest col·lectiu.